Prohibir llengües

Des de fa temps, al cos­tat de la meva taula del diari –des del con­fi­na­ment, a la de casa– hi tinc pen­jada, memòria històrica obliga, una repro­ducció del decret sig­nat pel rei de França Lluís XIV el 2 d’abril de 1700 en què es pro­hi­beix la llen­gua cata­lana als com­tats del Ros­selló, del Con­flent i part del de la Cer­da­nya, cedits des del 1659 per la corona espa­nyola “gra­tie et amore”. Els argu­ments del Rei Sol per pro­hi­bir el català són con­tun­dents, tot i que, a ulls pro­fans, podria sem­blar que el monarca feia un favor als seus súbdits ros­se­llo­ne­sos. Com que es con­ti­nua “ins­truint els infants en llen­gua cata­lana” i, fins i tot, per aquest motiu, “se’ls envia en terra de domi­nació espa­nyola”; tot ple­gat, ve a dir el rei, fa que lla­vors no puguin inter­ve­nir en la judi­ca­tura, la qual cosa “causa un greu pre­ju­dici”. “Per arre­glar aquests incon­ve­ni­ents” i també perquè el cos­tum d’usar el català “repugna i és con­trari a la Nos­tra Auto­ri­tat i a l’honor de la Nació Fran­cesa”, Lluís XIV, jacobí abans d’hora, pro­hi­beix el català.

Durant els anys següents, el català seria també pro­hi­bit pro­gres­si­va­ment a tots els Països Cata­lans. Els Bor­bons ho tenien clar. No cal que fem memòria de les penúries de la nos­tra llen­gua pas­sa­des des de lla­vors i de tots els intents, al nord i al sud, que hi ha hagut per anor­rear-la. Sense èxit.

La pro­hi­bició de la llen­gua pròpia en un ter­ri­tori con­que­rit ha estat una eina que els con­que­ri­dors no han dub­tat en uti­lit­zar al llarg de la història. Són incomp­ta­bles les llengües que han des­a­pa­re­gut i les vícti­mes de la repressió que hi ha hagut arreu pel sim­ple fet de voler par­lar i usar la llen­gua dels pares i de la pròpia comu­ni­tat.

L’últim intent el patei­xen els mon­gols sota domi­nació xinesa. Pequín acaba de pro­hi­bir que el mon­gol es con­tinuï ense­nyant a les esco­les de Mongòlia Inte­rior. Podem ima­gi­nar que el govern de Xi Jin­ping deu esgri­mir argu­ments simi­lars als de Lluís XIV, que són tan lamen­ta­bles com els que es poden lle­gir tot sovint a les xar­xes soci­als per part de la caterva uni­o­nista espa­nyola i que només res­po­nen a l’odi. Lite­ral­ment.