Més d’un mes

Fa més d’un mes que no escri­via en aques­tes pàgines i, esclar, en aquest mes han pas­sat mol­tes coses. La més nota­ble, per des­comp­tat, l’aug­ment del temor a una nova arri­bada de les con­di­ci­ons que ens van enclaus­trar, la ins­tal·lació en aquesta vida quo­ti­di­ana tan tras­bal­sada d’una onada que no seria jus­ta­ment tan sob­tada com la de març, però que pro­vo­ca­ria les matei­xes incer­te­ses, els matei­xos neguits. Incer­tesa és la paraula que sura en aquest final d’un estiu on ens hem espla­iat poc, on hem vis­cut amb la consciència que tenir una espurna ens era més difi­cultós i dolorós que no pas dei­xar-se anar pel pen­dent de la dis­creta reclusió, fins i tot con­for­ta­ble per a l’espe­rit, no fos cas que la pluja inces­sant (no ha parat de ploure sobre les nos­tres vides, una pluja fina i per­sis­tent) es con­vertís en una gro­pada enne­grida, una tem­pesta que s’emportés les més minúscu­les espe­ran­ces. La volun­tat de per­vivència, de per­se­ve­rança, fa que ens enfron­tem, encara que sigui amb armes febles, als embats que s’anun­cien, pot­ser més reclo­sos en el que intuïm com a segur, però no deixa que l’ambi­ent és trist (en el millor dels casos) o direc­ta­ment lúgubre, per a tots aquells a qui la pandèmia no sola­ment ha arra­bas­sat vides, sinó sen­ti­ments o futurs.

Hi ha hagut d’altres notícies (en Messi i el fut­bol, la violència racial als Estats Units, l’aug­ment nota­bilíssim de l’estultícia, la injustícia més pre­gona que mai envers els pre­sos polítics, les gani­ve­ta­des inde­pen­den­tis­tes), però cap com la notícia que hi és i que no hi és, la daga que amenaça, impertèrrita, el cor de la tar­dor que és a punt de començar.