Qui paga mana i Messi es queda

El govern de l’Estat ha deci­dit, final­ment, obviar la demanda del pre­si­dent Torra d’assu­mir la baixa labo­ral ordinària de pares i mares d’alum­nes obli­gats a estar en qua­ran­tena, amb PCR posi­tiu o nega­tiu. La pro­posta de Torra, que es podria inter­pre­tar com un reco­nei­xe­ment de l’Estat a les neces­si­tats d’una població cas­ti­gada econòmica­ment per un dur con­fi­na­ment durant la pri­ma­vera i una cam­pa­nya d’estiu per obli­dar en el sec­tor turístic, ha que­dat als llimbs. Pot­ser perquè venia de Cata­lu­nya?

L’Estat con­si­dera que pre­ve­ient pos­si­bles bai­xes a pares i mares de posi­tius ja n’hi ha prou. Sem­pre que els fills tin­guin menys de 16 anys o reque­rei­xin atenció espe­cial. I que, si el PCR és nega­tiu, encara que l’infant hagi d’estar en qua­ran­tena, no hi ha motiu per garan­tir una baixa remu­ne­rada al pare o mare de la cri­a­tura. I si el pare o mare en qüestió és autònom la cosa encara és més aus­tera: el docu­ment sig­nat ahir per tots els pre­si­dents de comu­ni­tats autònomes, excepte Cata­lu­nya, recull un pos­si­ble sub­sidi, només quan els fills hagin de fer qua­ran­tena per un posi­tiu o con­tacte i, nova­ment, tenint en compte que siguin menors de 16 anys o reque­rei­xin atenció espe­cial.

I això que encara ens falta saber la lle­tra petita. A quina part de l’Estat espa­nyol hi deu haver més autònoms?

El docu­ment redac­tat –mal­grat la coa­lició d’esquer­res al govern de l’Estat– queda molt lluny de la dis­cur­siva pròpia del reco­nei­xe­ment als drets soci­als de la població en un veri­ta­ble estat del benes­tar. Vull dir aquell estat on cada ciu­tadà con­tri­bu­eix, amb les seves pos­si­bi­li­tats, a garan­tir la implan­tació de ser­veis públics uni­ver­sals d’edu­cació, salut o ser­veis soci­als que, d’una altra manera, serien defi­ci­ta­ris per al sec­tor pri­vat. I ara, en un esce­nari de neces­si­tat, com és la crisi deri­vada de la Covid-19 a l’Estat espa­nyol, s’intu­ei­xen inas­su­mi­bles, no per inca­pa­ci­tat, sinó per defi­ci­tari... l’Estat. El debat sobre qui res­cata a qui, ja ha que­dat apar­cat a la cuneta?

Recor­den aque­lles cam­pa­nyes publi­citàries de final dels anys 70 on l’Estat, en plena cursa cap a la democràcia real, apel·lava al bé comú amb eslògans del tipus “Ahora, Haci­enda somos todos” per convèncer els bons con­tri­bu­ents de par­ti­ci­par en la guar­di­ola comuna? Això era quan anàvem a EGB i ha plo­gut molt des d’ales­ho­res. Hem entrat inter­net a casa, el cotxe s’aparca sol, i tenim tele­visió a la carta... i els nos­tres fills han estat tres mesos fent clas­ses telemàtiques, però la caixa comuna con­ti­nua buida. No perquè no hi hagi con­tri­bu­ents i un impor­tant gruix de capi­tal humà que cada dia supera nous entre­bancs, sinó perquè la con­tri­bució es fa en un Estat que, per als socis comu­ni­ta­ris, té les but­xa­ques fora­da­des.

Encara no se sap ben bé on és el Borbó des­a­pa­re­gut aquest estiu. Con­ti­nua de vacan­ces? On devia ser quan Fran­cisco Fernández Ordóñez va posar en marxa la cam­pa­nya publi­citària que en rea­li­tat deia: “Ahora Haci­enda somos todos. No nos engañemos.” Pot­ser no era prou explícita la frase?

Davant la crisi de la Covid-19, i la neces­si­tat de posar en marxa tota la maquinària de les esco­les, no només com a espai labo­ral de mes­tres públics i pri­vats, sinó també com a apar­ca­ment d’infants perquè pares i mares es puguin incor­po­rar al mer­cat labo­ral, el govern de l’Estat ha bus­cat una vegada més la com­pli­ci­tat de les comu­ni­tats autònomes, obrint un meló recur­rent. En el docu­ment sig­nat ahir l’Estat s’ha com­promès a crear i tras­pas­sar, sense con­di­ci­ons, tots els recur­sos econòmics neces­sa­ris a les comu­ni­tats autònomes per fer front als com­pro­mi­sos i neces­si­tats gene­ra­des a causa de la crisi. Els minis­tres de Sánchez asse­gu­ren que les com­petències són de les comu­ni­tats; però, a l’hora de la veri­tat, els diners es ges­ti­o­nen des de Madrid. No és el mateix que l’Estat et reco­ne­gui les com­petències en una con­versa entre minis­tres que tenir els diners per garan­tir que ets com­pe­tent per resol­dre els pro­ble­mes dels teus ciu­ta­dans. Les com­petències sobre paper no et fan més com­pe­tent, en rea­li­tat. Els diners, sí. I els diners es repar­tei­xen des del melic del món. Qui paga, mana.

Fa anys vaig tre­ba­llar en una empresa on el direc­tor gene­ral asse­gu­rava que el millor que tenia la com­pa­nyia era el capi­tal humà. I no era el Barça!

Saben que no hi ha cigo­nya i que els nens no venen de París? Messi ha anun­ciat que es queda una tem­po­rada més per com­plir el seu con­tracte. Es queda amb adverbi: a con­tra­cor.