Persistència a Bielorússia

La crisi política de Bie­lorússia des­fer­mada arran de la dar­rera tupi­nada del pre­si­dent, Alek­sandr Lukai­xenko, ha tor­nat a demos­trar la importància de la mobi­lit­zació con­ti­nu­ada al car­rer com a forma de cri­dar l’atenció de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal en els règims auto­ri­ta­ris. La per­sistència –can­sada i dolo­rosa– és l’únic camí perquè les can­ce­lle­ries aban­do­nin momentània­ment el seu còmode immo­bi­lisme i, si més no, facin movi­ments diplomàtics que obli­guin el règim a moure peça encara que només sigui per pro­me­tre un imprecís avançament elec­to­ral com va fer ahir Lukai­xenko. Ara el perill és que el movi­ment es desin­fli i el govern apro­fiti qual­se­vol moment en què la guàrdia esti­gui més baixa per endu­rir la repressió. Per­sis­tir o per­dre.