El museu vist com una empresa

L’any 2012, el lla­vors con­se­ller de Cul­tura Fer­ran Mas­ca­rell va pre­sen­tar les bases del seu Pla de Museus, que tenia com a prin­ci­pal per no dir únic objec­tiu incre­men­tar els visi­tants i els ingres­sos dels equi­pa­ments. Per Mas­ca­rell no era “lògic” que, per exem­ple, el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC) rebés a la vora de mig milió de visi­tants “de paga­ment” (no ho espe­ci­fi­cava per caprici, que fes­sin des­pesa). Li exi­gia que els dupliqués. Durant tot l’acte, el con­se­ller va par­lar de “raci­o­na­lit­zació”, “eficiència”, “estalvi”, “ren­di­ment”, “opti­mit­zació de recur­sos”... i molts altres con­cep­tes del món dels nego­cis. Però és que ja es trac­tava d’això des de feia temps i sobre­tot a par­tir de la crisi del 2008: d’imple­men­tar un model de gestió empre­sa­rial als museus, sobre­tot als grans, que Mas­ca­rell i molts altres de la seva corda pen­sa­ven que no esta­ven dedi­cant prou esforços a seduir les mas­ses de turis­tes. Els ciu­ta­dans no van ser mai una pri­o­ri­tat. Quant cinisme, posar-los ara al cen­tre d’atenció. “Aneu als museus, podreu visi­tar-los amb una tran­quil·litat inau­dita.” La pandèmia ha posat el sis­tema museístic català davant d’un mirall tren­cat per la colla d’artífexs de la seva deriva. I si l’han de recons­truir ells matei­xos o els seus segui­dors, estem arre­glats.