Jordi, el locutor

Aquest estiu de des­con­fi­na­ment s’està empor­tant més vides que gai­rebé la pri­ma­vera del virus. Un d’aques­tes desgràcies té el nom del Jordi Escoda, un dels millors locu­tors de ràdio de Reus. Els indi­ca­dors de l’èxit d’un peri­o­dista acos­tu­men a ser els pro­gra­mes en prime-time que pre­sen­ten o els pre­mis que reben, i ben poques vega­des valo­ren la inte­gri­tat, el com­promís o l’afa­bi­li­tat. Si aquesta soci­e­tat valorés les qua­li­tats huma­nes, la mort de Jordi Escoda hau­ria estat un motiu de dol naci­o­nal.

El Jordi el vaig començar a escol­tar al seu pro­grama Estudi Bar­roc de la ràdio local Punt 6 Ràdio. Aquell lla­vors la meva joven­tut estava més interes­sada en pro­gra­mes de con­tin­gut més rocker i cer­ve­ser que no en exqui­si­de­ses de Bach, Lully o Bux­te­hude. Tot i això, sem­pre que vaig entrar en aquell prin­ci­pal de la Raval de Robus­ter on hi havia l’emis­sora, hi havia el som­riure sor­ne­guer del Jordi que et donava l’aco­llida.

Punt 6 Ràdio, també cone­guda ante­ri­or­ment com Ràdio Músic Club era l’alter­na­tiva jove a l’assen­tada Ràdio Reus que tenia al dar­rera tota la maquinària de la Ser. Quan l’emis­sora espa­nyola va deci­dir dei­xar a pa i aigua les dele­ga­ci­ons locals va ser el gran moment de Punt 6 Ràdio per esde­ve­nir la ràdio referència local. Va ser un salt enda­vant a tot o res i un dels que ho va pilo­tar va ser el Jordi, que locu­tava el pro­grama infor­ma­tiu dels matins i que va tenir l’encert, o no, de comp­tar amb una bona pila de col·labo­ra­dors i d’opi­na­dors molt diver­sos entre els quals m’hi va incloure. Mal­grat la qua­li­tat de tots els espais de la gra­e­lla, el salt no va sor­tir com s’espe­rava. Vist des de fora, sem­bla evi­dent que l’Ajun­ta­ment mai no va aju­dar gens a una ràdio que no podia con­tro­lar pel tarannà lliure del Jordi i dels altres que la mena­ven. També va ser una llàstima que el gran públic, amb l’excepció d’una mino­ria soro­llosa, con­tinués igno­rant una pro­posta de pro­xi­mi­tat, en català i inde­pen­dent. El ter­reny era ado­bat perquè la crisi econòmica poste­rior acabés liqui­dant una emis­sora històrica.

El Jordi, que com he dit era com­promès i per­sis­tent, va enge­gar gai­rebé tot sol Ràdio Ciu­tat de Reus per inter­net i hi llui­tava cada dia per con­ti­nuar ofe­rint-nos con­tin­guts pro­pers i de qua­li­tat, i en això, sem­pre tenia temps i paciència perquè qual­se­vol ini­ci­a­tiva de la ciu­tat o de la comarca tingués el seu espai per expli­car-se.

La con­clusió de tot ple­gat l’escri­via Magí Sunyer refe­rint-se a Pep-Lluís Savall, un altre home­not del sud que també va mar­xar massa aviat com el Jordi Escoda: Tanta sort meres­cuda i tan poca victòria.