Risc de rebrot

Man­te­nir una mateixa forma d’actuar és la millor garan­tia per repe­tir els matei­xos pèssims resul­tats. Ho sap tot­hom però no sem­bla impor­tar gaire qui es troba còmode en els com­por­ta­ments de risc. Por­tar un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat davant d’un tri­bu­nal i inha­bi­li­tar-lo o alguna cosa pit­jor con­ti­nua sent un hor­ri­ble cos­tum que el naci­o­na­lisme espa­nyol sap que a curt, mitjà o llarg ter­mini l’acaba con­ta­gi­ant de més auto­ri­ta­risme i obli­gat a una qua­ran­tena de des­pres­tigi polític i moral inte­rior i exte­rior. Negar-se a pro­te­gir-se amb la mas­ca­reta d’una solució democràtica a la situ­ació peri­llosa en què es troba des de fa anys, en què la mei­tat del cens d’una comu­ni­tat naci­o­nal es troba explícita­ment i con­vençuda­ment fora del con­sens cons­ti­tu­ci­o­nal, no fa altra cosa que aug­men­tar la malal­tia i l’escletxa política entre Espa­nya i Cata­lu­nya, din­tre de Cata­lu­nya, i també din­tre d’Espa­nya mateix.

La car­rega viral de l’auto­ri­ta­risme a l’Estat espa­nyol és molt alta. Ho hem vist en la seva poli­cia, els seus jut­ges, els seus mit­jans de comu­ni­cació, el seu arc par­la­men­tari, on les solu­ci­ons dia­lo­ga­des són mino­ria i en canvi hi creix la radi­ca­li­tat i l’uni­la­te­ra­lisme de ban­dera, pro­clama i legió.

Vivint una situ­ació de risc de rebrot. Rebrot del cop d’estat que sig­ni­fica que no es deixa als cata­lans ser gover­nats per qui ells deci­dei­xin a les urnes, rebrot del ridícul i l’absurd a ulls inter­na­ci­o­nals que sig­ni­fica des­ti­tuir un pre­si­dent per haver pen­jat una pan­carta, rebrot de la frus­tració que sig­ni­fica el cinisme de mun­tar tau­les de supo­sat diàleg tan sols per poder apro­var pres­su­pos­tos o resol­dre estats d’alarma sanitària.