Ser dona i ser mare, depèn

Dona som­ri­ent, en pri­meríssim terme. S’obre el pla: un nadó sem­bla que li esti­gui retor­nant el som­riure. L’escena ser­veix per anun­ciar una crema anti­es­tries o hemorroïdal, una botiga de pati­nets o un curs d’enfor­ti­ment del sòl pelvià. Tant se val. Per ven­dre xoco­lata, una família esmor­zant en per­fecta har­mo­nia. Mares esvel­tes amb fills ide­als per anun­ciar pro­tec­tor solar. Mans sobre pan­xes, en dolça espera, per desit­jar Bon Nadal. Nens que besen pan­xes. Homes que aca­ro­nen les pan­xes de les dones que estan en dolça espera i que són besa­des per nens... Ah, i avis que dis­fru­ten d’una vellesa sense parangó envol­tats de nets. Tot això que comento són impac­tes publi­ci­ta­ris a la retina i al cor. Tenen molt a veure amb el man­te­ni­ment dels rols i del tri­nomi: dona, mare, feli­ci­tat.

Estic con­tra la mater­ni­tat? Al con­trari. Sí que recelo dels mis­sat­ges que lli­guen el ser dona i el ser mare, per se. Perquè sí. I que implícita­ment supo­sen que qui no infanta és com si no fos com­pleta. Intu­eixo mis­sat­ges que abans no per­ce­bia. Pot­ser veig on no hi ha res... Per motius diver­sos, he par­lat amb dones pro­pe­res que volien ser mares i no ho acon­se­guien. M’he ado­nat que no se’n parla gaire, públi­ca­ment. Ni de les que volen i no poden, ni de les que no volen. Quin paper juga la pressió de la soci­e­tat, el patri­ar­cat, encara avui dia, en el com “ha de ser” la mater­ni­tat? Per què el fet de no ser mare hi ha tants que ho veuen com un fracàs?

Que aixe­quin la mà les que a par­tir dels 30 –per posar una edat– han sen­tit: “Se’t pas­sarà l’arròs...”; “El millor del món és ser mare, estem fetes per a això...”, “No en vols tenir? No pots?” I una de les millors: “De gran, qui et cui­darà?” Hi ha qui diu que no patim pressió. Que em per­do­nin, però em fa l’efecte que sí. Pre­pa­reu-vos, a par­tir dels 45: “No tens fills? Quina pena [cara de con­dol]!” Verídic.