Harakiri

Louis Char­pen­tier cele­bra la tar­dor perquè pot escol­tar el crui­xir de les fulles quan les tre­pitja i perquè, a més, tot sem­bla trist com quan algú es mor i aquest algú és pro­per: de lluny, diu, tots els morts sem­blen iguals. Cert. Quan al TN diuen que han mort cent per­so­nes més a Síria, no siguem hipòcri­tes, ens sap greu, molt, però no ens toca os. Ara fa dis­set dies la meva àvia va deci­dir que ja en tenia prou i pre­fe­ria explo­rar altres domi­nis. El món em va caure al damunt com un mur gegantí de meta­cri­lat. Ador­mida, pre­ci­osa als seus noranta-nou anys, sense per­dre ni un pes­sic d’elegància, em vaig veure a mi, a dins d’aque­lla caixa, com si alguna cosa sem­blant a una aspi­ra­dora em xuclés per estar amb ella. Hi ha per­cep­ci­ons indes­crip­ti­bles que t’explo­ten al cap. Va ser dife­rent quan al cap de set dies de l’adeu a la noia de la piga va morir Juli­ette Gréco, musa dels exis­ten­ci­a­lis­tes i de la meva novel·la Ombres fran­ce­ses. La pèrdua estètica d’un refe­rent t’entris­teix, però no genera cri­sis d’ansi­e­tat irra­ci­o­nals, ni et blo­queja la visió quan els fune­ra­ris s’empor­ten la caixa que conté la teva iaia morta i que, pot­ser, també pre­serva una part impor­tant de tu mateixa. I encara hi ha la mort immi­nent, aque­lla que t’assetja els ulls de dins quan prens consciència del decaïment físic i men­tal, irre­vo­ca­ble, d’una de les gos­ses que et van fer de xin­xeta a la paret de la vida, i t’hi van cla­var fort perquè no te n’esca­pes­sis. La mires i ella ja no et veu. La cri­des i no et sent. Per ella, per a qui fa unes set­ma­nes encara sig­ni­fi­ca­ves una ombra cone­guda a qui seguir amunt i avall, ara ja ets un forat negre i mut que, unes trenta vega­des al dia, et passa la mà pel cap men­tre plora en silenci perquè veu, ella sí que hi veu, que estàs a punt de mar­xar, que t’esti­ma­ries més jugar a tre­pit­jar fulles de tar­dor en una altra galàxia.