Com es fa la cultura?

He esbor­rat un altre arti­cle, que havia escrit amb la indig­nació davant la justícia que inha­bi­lita un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat per una pan­carta (i con­demna Jordi Pes­ar­ro­dona per l’orga­nit­zació d’un referèndum i jutja Tamaro Car­rasco per una acció de pro­testa) men­tre que absol els gàngs­ters de Bankia, perquè con­ti­nuo sense poder defu­gir la necrològica. Ha mort Quino, a qui tan­tes (i també tants) li agraïm la Mafalda, a banda que, diuen, el dibui­xant va aga­far-li mania perquè el per­so­natge que havia creat li feia ombra. Ha mort, doncs, Quino, entre moltíssi­mes altres per­so­nes, entre les quals una de dis­creta, mal­grat que es feia pre­sent amb la seva càmera fotogràfica en pràcti­ca­ment tots els actes cul­tu­rals de la ciu­tat de Girona: Manel Bielsa Martín.

Durant molts d’anys vaig obser­var la seva presència en aquests actes, dels quals ha dei­xat constància, i també la seva relació amb molta gent jove que s’entos­su­deix a fer alguna cosa en el món de la cul­tura i de l’art giro­nins. No ens dèiem res, només ens somrèiem: la seva acti­tud afa­ble sem­pre recon­for­tava. Més enda­vant vam inter­can­viar algu­nes parau­les, no gai­res, però sufi­ci­ents per per­ce­bre l’entu­si­asme, la gene­ro­si­tat, la dis­creció de qui fa sense fer-se notar. De totes les seves vir­tuts, n’han dei­xat constància amb agraïment els seus amics i cone­guts giro­nins a través de les xar­xes soci­als. Podria repro­duir-ne mol­tes coses, totes jus­tes i emo­ti­ves, però només tinc espai per apun­tar alguna cosa de la reflexió del pro­fes­sor i crític d’art Pere Par­ra­mon: “Com es fa la cul­tura? No hi ha recep­tes per des­comp­tat [...]. En Manel la feia amb una bar­reja entre la rei­vin­di­cació de la memòria (era la «càmera rosa», l’artífex de l’arxiu visual de la cul­tura a Girona) i l’opti­misme en allò que sem­pre és per venir”. I així feia que la cul­tura sigui, cer­ta­ment, un bé essen­cial.