Eixamplar confrontant

En els últims tres anys l’inde­pen­den­tisme no ha fet el debat honest que li cal­dria. No ho ha faci­li­tat, en pri­mer lloc, la repressió, que va con­di­ci­o­nar els relats polítics espe­ci­al­ment abans de la sentència del Suprem. Tam­poc hi ha aju­dat aquesta guerra freda elec­to­ral que va començar pràcti­ca­ment en el mateix moment que es for­mava el govern sor­tit de les elec­ci­ons del 21-D, ja que, atesa la seva fra­gi­li­tat, les elec­ci­ons podien arri­bar en qual­se­vol moment. Final­ment, el govern ha durat més del que sem­blava, però el clima de cam­pa­nya elec­to­ral sí que es va fer rea­li­tat amb les qua­tre con­vo­catòries que hi va haver durant el 2019.

La pre­cam­pa­nya que ja enfila cap a les pròximes elec­ci­ons sem­bla que tam­poc serà el moment de tenir aquest debat. S’impo­sarà la dinàmica dels dar­rers anys: els par­tits inde­pen­den­tis­tes, prin­ci­pal­ment JxCat i ERC, ten­di­ran a accen­tuar aque­lla part del seu mis­satge que més els sin­gu­la­ritza. I per aquesta raó ens pre­sen­ta­ran la con­fron­tació i l’eixam­pla­ment com la bifur­cació que cal dilu­ci­dar en aquesta con­vo­catòria.

Sumar més gent a la causa inde­pen­den­tista i enfron­tar-se a l’Estat no són dues estratègies diver­gents, si bé el clima de divisió de l’inde­pen­den­tisme sem­bla que ens porti cap a aquesta absur­di­tat. D’una banda, l’estratègia per créixer no pot ser tan sols gover­nar bé. Això és el que es desprèn del lli­bre mani­fest Tor­na­rem a vèncer, d’Oriol Jun­que­ras i Marta Rovira. L’inde­pen­den­tisme ha cres­cut pre­ci­sa­ment com a alter­na­tiva a la impos­si­bi­li­tat de can­viar l’Estat espa­nyol. Si la pri­o­ri­tat és gover­nar amb les migra­des eines de l’auto­no­mia, aquest argu­ment s’esva­eix. El rao­na­ment del “gover­nar bé” és el que va por­tar a la con­signa del “govern efec­tiu”, i el balanç no crec que sigui satis­fac­tori perquè l’inde­pen­den­tisme no ha cres­cut durant aquests tres anys, sinó el con­trari.

No estic dient que el govern no tin­gui importància en el camí cap a la inde­pendència, però em sem­bla un error fona­men­tar l’estratègia en una acció de govern que cada vegada serà més limi­tada pres­su­postària­ment i vigi­lada judi­ci­al­ment. A més, aquesta estratègia emi­nent­ment ins­ti­tu­ci­o­nal atorga un paper secun­dari a la mobi­lit­zació i fa que des­a­pro­fi­tem oca­si­ons. Al meu enten­dre, les pro­tes­tes con­tra la sentència del Suprem d’ara fa un any van crear un moment de revolta que podria haver donat molts més fruits.

Però, d’altra banda, també hem de tenir clar que la con­fron­tació no han de ser per­di­go­na­des, sinó pro­ces­sos d’acu­mu­lació de força, lluny de la retòrica i prop dels pro­ble­mes reals de la gent del nos­tre país. Encara més quan l’atur i la pobresa agreu­ja­ran la situ­ació.

Un extrem és fer de la cor­re­lació de for­ces una excusa, i anar dila­tant el moment d’uti­lit­zar aquesta força. L’altre extrem és no par­lar mai d’aquesta cor­re­lació de for­ces, com si tot fos qüestió de volun­tat política només. La vir­tut es troba en un movi­ment polític que és capaç de sumar més for­ces a través de la con­fron­tació. Defen­sar una idea de país nova, al ser­vei de les majo­ries popu­lars, i fer-la valer tant a les ins­ti­tu­ci­ons com a les mobi­lit­za­ci­ons. Per posar un exem­ple: l’espe­rit de l’1-O estava ben viu, la set­mana pas­sada, en el des­no­na­ment que es va acon­se­guir atu­rar a la Ram­bla de Bar­ce­lona.

Bol­car l’inde­pen­den­tisme en llui­tes com aquesta sem­bla una con­fron­tació del tot intel·ligent perquè forja una nova consciència de país, una idea de República per a tot­hom que és més potent que qual­se­vol cam­pa­nya elec­to­ral. En un moment en què les desi­gual­tats s’accen­tu­a­ran i en què la nos­tra soci­e­tat es veurà frac­tu­rada per aquesta raó i no pas per les iden­ti­tats naci­o­nals, ha de ser l’inde­pen­den­tisme qui més alci la ban­dera de la cohesió i del repar­ti­ment de la riquesa. I això només es pot fer en con­fron­tació amb els poders reals de l’eco­no­mia, que són, tan­ma­teix, els que també estan con­tra l’inde­pen­den­tisme, com va demos­trar la fugida de seus empre­sa­ri­als al dic­tat de Felip VI.

Una rup­tura política no es pot fer sense un canvi social. I un canvi social no pot tri­om­far sense una rup­tura política. Por­tar aquest prin­cipi a la pràctica és una estratègia gua­nya­dora.