Opinió

Tribuna

Els guanys de la proximitat

“La cultura ens permet compartir experiències amb una gran diversitat de matisos emocionals i també de plaer i de coneixement

Recordo un temps en què evi­tava anar a segons qui­nes boti­gues de poble on et des­pat­xa­ven dones i homes que ho sabien tot –i més– de tu i de tot­hom. Homes sin­gu­lars com en “Pep espar­de­nyer” de Celrà i dones entra­nya­bles que suma­ven en veu alta, com la Maria Flora de Ven­talló; dones que esta­ven vol­ta­des d’altres homes que proveïen la botiga de que­viu­res i de pro­duc­tes de tota mena (hi podies tro­bar des del pa del dia a dia­ris, espar­de­nyes o estreps). Jo con­si­de­rava aquells esta­bli­ments 1.0 com un recurs d’urgència i em pre­nia la com­pra ine­vi­ta­ble com un diver­ti­mento pecu­liar. Accep­tava “per­dre el temps” fent cua men­tre sen­tia les con­ver­ses “ràdio macuto”, tal com en dèiem irònica­ment els amics, de les xafar­de­ries que s’hi expli­ca­ven; comen­ta­ris que s’entre­tei­xien rere el tau­lell i que feien la funció d’un tele­notícies local. Hi va haver un moment que vaig començar a com­prar en super­mer­cats més grans que tenien tota mena de pro­duc­tes sofis­ti­cats, més ben eti­que­tats i enva­sats, perquè em trac­ta­ven com una com­pra­dora anònima.

Durant anys, vaig man­te­nir una certa acti­tud de distància que es va esten­dre a molts àmbits de la meva vida, fins i tot el pro­fes­si­o­nal. Pre­fe­ria fer clas­ses en un ins­ti­tut d’ense­nya­ment llunyà que en algun altre de “massa” pro­per o assis­tir a un club de lec­tura de l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, per exem­ple, que no pas a algun altre que fos més pro­per a mi. Aquesta acti­tud d’evasió tenia aspec­tes interes­sants als quals no renun­cio; un d’ells és la pos­si­bi­li­tat de conèixer gent nova i ciu­tats diver­ses, d’inter­can­viar infor­mació amb per­so­nes que tre­ba­llen en sec­tors que no conei­xes gaire bé i que tenen experiències allu­nya­des de les teves, sovint enri­qui­do­res. Però el que ara em sem­bla ridícul i imma­dur és creure que la pro­xi­mi­tat i la capa­ci­tat d’expansió s’exclo­guin. De manera que fa temps que m’aplico a com­bi­nar les dues for­ces, centrífuga i centrípeta: com­pro a les boti­gues de poble sense renun­ciar del tot als super­mer­cats, adqui­reixo lli­bres en lli­bre­ries pro­pe­res i tinc el mateix delit per assis­tir als esde­ve­ni­ments que impli­quen comu­ni­cació, ja siguin a París o en un poble veí. D’altra banda, cada vegada valoro més la cul­tura pro­pera, que no implica necessària­ment una pro­xi­mi­tat física.

En el meu memo­rial de visi­tes hi ha esde­ve­ni­ments subrat­llats i escrits amb lle­tres de pa d’or: visi­tes a bibli­o­te­ques que t’obren les por­tes i on et sents com a casa –de Mont-roig del Camp a Bar­ce­lona, d’Hos­tal­ric a Amer i Anglès, de Sarrià de Ter a Figue­res, Dar­nius...–, tro­ba­des orga­nit­za­des per soci­e­tats cul­tu­rals –el Círcol de Reus–, o clubs de lec­tura com el de Serinyà i el del Port de la Selva; tallers d’escrip­tura en asso­ci­a­ci­ons popu­lars –Cam­pins– i en cen­tres cul­tu­rals com La Mercè de Girona.

Fa pocs dies he tin­gut la sort de conèixer els lec­tors que for­men part del club de lec­tura de la bibli­o­teca de Camp­devànol, un grup nombrós que sobre­passa la vin­tena i que ja té uns quants anys d’història. Una mino­ria sig­ni­fi­ca­tiva de per­so­nes com­pro­me­ses amb la cul­tura que exem­pli­fi­quen bé el que acos­tuma a pas­sar en mol­tes pobla­ci­ons grans i peti­tes. Gent que s’aboca a les acti­vi­tats que es fan al seu entorn i que hi col·labora. En el cas de Camp­devànol, m’expli­ca­ven que fins i tot han arri­bat a omplir un auto­car per assis­tir a inau­gu­ra­ci­ons de pin­tors locals o pre­sen­ta­ci­ons que for­men part de rutes literàries.

Em ve al cap el comen­tari d’una lec­tora que va expli­car que, com que amb el seu com­pany no es poden veure durant la set­mana, es tru­quen cada dia i es lle­gei­xen en veu alta, l’un a l’altra, pàgines del lli­bre que com­par­tei­xen amb el club. Va dir que això els dona una visió dife­rent, perquè sen­tir el text dit entre ells, els des­perta sen­sa­ci­ons diver­ses que poden com­par­tir. Em va sem­blar una anècdota extra­or­dinària que explica fins a quin punt la cul­tura ens pot arri­bar a unir, perquè ens per­met com­par­tir experiències amb una gran diver­si­tat de mati­sos emo­ci­o­nals i també de plaer i de conei­xe­ment. Una pro­xi­mi­tat que, final­ment, no coneix distàncies ni tam­poc està sot­mesa al des­ga­vell de l’actu­a­li­tat imme­di­ata.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia