Transport: l’etern problema

Fa un parell d’anys a casa ens vam comprar un cotxe elèctric, enardits per la idea de no contaminar l’entorn, amb la certesa que emetre zero emissions ens permetria entrar a les grans ciutats que anuncien des de fa temps més restriccions per a qui circuli amb vehicle de combustible fòssil. Ingenus de nosaltres, no comptàvem que desempudegar l’aire fos una opció difícil de compaginar amb el fet de viure en un poble on per agafar un bus o un tren t’has de desplaçar d’entrada a uns quants quilòmetres de distància. Vam pensar que instal·lar un carregador a casa era la millor opció. Tenir un punt de càrrega propi és imprescindible, però és insuficient si no et mous en un radi relativament proper. En el nostre cas, no vàrem calcular les pegues que comporta carregar el vehicle quan vols fer algun viatge més llarg, encara que es tracti només d’anar i tornar de Barcelona. Trobar carregadors que funcionin i que no comportin una pèrdua immensa de temps a l’hora de pagar es converteix en una odissea, perquè t’obliguen a descarregar-te una nova app –encara que Repsol o Endesa intentin monopolitzar el subministrament–, identificar-te, fer-te “client” de la companyia corresponent i haver de pagar com ells volen. Cal inscriure’t a cada carregador diferent i comprovar que sigui compatible amb el cotxe. Acabes desorientat i marejat com un nàufrag enmig del mar, per més apps d’assistència que t’hagis descarregat (tipus Electromaps), mentre descobreixes mapes plens de punts de càrrega vermells que fan cara de patata bullida, i arribes a la conclusió que val més deixar el cotxe elèctric a casa i agafar el de gasoil, si vols anar segur a la teva destinació.

Perquè els trens de rodalies funcionen tan capriciosament que no hi ha pactes de govern ni acords de traspassos que hi puguin posar remei. I quan parlen de la necessitat de fer més autovies, veig la imatge d’un país emporlanat. L’AP-7 és un escàndol que es podria solucionar amb el pagament obligatori dels transportistes de camions, però resulta que el manteniment l’hem d’assumir tots els ciutadans, fins i tot els que no utilitzen mai l’autopista. Els més joves de casa han desistit d’anar en tren perquè va amb retard dia sí dia també.

Hem acabat utilitzant tres cotxes i una furgoneta familiar. Cadascú s’espavila com pot. Per més anuncis de noves legislacions que arriben de la UE, que diu que obligarà a permetre el pagament amb datàfon, amb una simple tarja de crèdit o dèbit. Per més que ens assegurin que hi haurà carregadors cada 60 kilòmetres per viatjar per Europa. Quedaria l’opció d’anar pel circuit Tesla, però llavors vas teledirigit, sense cap mena de llibertat per escollir el camí que vols fer, seguint un mapa hiperdefinit. Per tot això ja em pregunto fins i tot si el cotxe elèctric és un factor tan descontaminant com ens han volgut fer creure: les bateries són les que contaminen més, per efecte del liti o del níquel i d’altres materials.

Quan el nostre cotxe quedi obsolet, la bateria contaminarà més que les emissions acumulades dels vehicles de gasoil. M’embolico en hipòtesis absurdes sobre per què no s’han posat a investigar en cotxes hidràulics o solars (és clar que haurien de tenir algun tipus de bateria també). Sigui com sigui, el darrer viatge llarg que hem fet –fins a Granada– ha estat en un cotxe de gasoil que té 15 anys. Vam ensopegar que el dia de tornada era el de l’apagada general de la qual no sabrem mai el motiu. Per sort, no anàvem amb el cotxe elèctric. D’altra banda, en tot el recorregut d’autopista ni una sola gasolinera Repsol podia servir combustible. Sortint de la ratera, vam tenir la xamba de trobar pel camí un parell de gasolineres en marxa gràcies a grups electrògens. Portàvem diners en efectiu (els qui no, es van trobar sense poder fer servir les targetes de pagament). Al final, vam tornar sense problemes...

No pretenc fer cap elogi dels cotxes de gasoil o gasolina, però la xarxa elèctrica, que ens han fet creure que era infal·lible, pot deixar-nos arraconats. Si haguéssim portat l’elèctric ens hauríem vist obligats a fer nit pel camí, esperant poder carregar la bateria. És un problema gros. I caldrà veure si la normativa europea s’aplica; de moment, consulto l’app de punts de càrrega i continuo veient males cares: molts punts vermells (un 30% més o menys dels carregadors no funcionen). I, com sempre, els uns donen la culpa als altres, tot un clàssic.