Ruth Klüger

El mateix dia que l’Acadèmia sueca con­ce­dia el Nobel de lite­ra­tura a Louise Glück, arri­bava la notícia, quasi inad­ver­tida, de la mort de Ruth Klüger al seu domi­cili d’Irvine, Califòrnia. No hi ha hagut cap espai als mit­jans per a aquesta super­vi­vent de la Xoà, i la mateixa Louise Glück, una poeta sen­sa­ci­o­nal que conei­xem poc perquè la poe­sia, en gene­ral, tam­poc interessa gaire, va haver de com­par­tir els titu­lars amb les ram­poi­nes del dia. Morir-se en aquest ano­ni­mat pot­ser no és tan dife­rent de fer-ho des­plo­mat vora les vies del tren, men­tre cau la neu. “Així doncs, la neu ha de caure, ha de venir la son, perquè la mare està mor­tal­ment farta de la seva vida i neces­sita silenci”, diu un dels poe­mes de Glück que ara podríem esten­dre damunt el cos de Klüger. Però no ha anat així: Ruth Klüger, que va sor­tir viva de The­re­si­ens­tadt, d’Auschwitz i de Chris­ti­ans­tadt, ben atza­ro­sa­ment, si hi has entrat amb onze anys i és tan impro­ba­ble que els nens se sal­vin; que va fugir durant una de les mar­xes de la mort del 1945, i que, final­ment, va poder emi­grar amb la seva mare als Estats Units, on ha estat una espècie d’excepció incòmoda, algú que de fet no havia de ser viu, ha aca­bat morint a casa seva als 88 anys, prop de la uni­ver­si­tat on impar­tia clas­ses de lite­ra­tura ale­ma­nya. Fora del número tatuat al braç, no hau­ria que­dat més evidència del seu pas pels camps nazis si a la rat­lla dels sei­xanta no hagués escrit unes memòries d’una bellesa tan obs­cura com les poe­sies de Glück. Seguir vivi­endo, ree­di­tat en cas­tellà per Con­traseña i que, en l’edició fran­cesa, Refus de témoig­ner, va ins­pi­rar a Marta Marín-Domine el títol i l’espe­rit de Fugir era el més bell que teníem, no és un relat de la barbàrie, sinó un exer­cici crític de memòria en què sosté que “allò atroç neces­sita una anàlisi més detin­guda” perquè ningú con­tinuï cre­ient que Auschwitz va ser un camí de per­fec­ci­o­na­ment moral.