En terra de tothom

La llarga tra­dició de l’escol­tisme i els esplais a Cata­lu­nya ha for­jat gene­ra­ci­ons d’excur­si­o­nis­tes, per als quals la mun­ta­nya va més enllà de ser mera­ment una forma de lleure i esport. És també una apro­xi­mació cul­tu­ral de des­co­berta de la diver­si­tat del país: pai­sat­ges, patri­moni històric rural, idi­o­sincràsies locals, fauna, flora i tra­di­ci­ons. Tra­di­ci­o­nal­ment, aquest apre­nen­tatge comença en la infan­tesa i es fona­menta en l’estima a la natura, el que con­du­eix fins al res­pecte pel medi natu­ral. Unes mun­ta­nyes i altres espais rurals acces­si­bles a tot­hom, però que fins fa uns anys no atre­ien majo­ries. Mal­grat que els bos­cos cata­lans són en quasi la seva tota­li­tat pro­pi­e­tat pri­vada i contrària­ment a les tan­ques que n’impe­dei­xen el pas a mig Europa, aquí s’hi pot tran­si­tar lliu­re­ment. Així, feliçment esde­ve­nen espais d’ús públic de facto, però alhora estan escas­sa­ment regu­lats. És una selva de la qual sols s’esca­pen –i jus­tet– els parcs natu­rals.

El sis­tema de vida estres­sant ens aboca a bus­car la con­vivència amb la mun­ta­nya els caps de set­mana. És un espai gratuït que pateix cada cop més de mas­si­fi­cació, espe­ci­al­ment els eco­sis­te­mes més fràgils com els estanys i els rius. La mun­ta­nya també pateix d’aque­lla falta d’edu­cació de base, que també ense­nyava sobre les nor­mes pròpies que imposa el medi. Des­co­nei­xe­ment i mirada egocèntrica que deri­ven en acti­tuds incíviques. No són majo­ritàries, però se’n cons­tata un aug­ment i posen en perill excur­si­o­nis­tes i natura. Fes­tius com els pas­sats ofe­rei­xen imat­ges inau­di­tes com aquesta: una senyora amb abric, vam­bes i bossa car­re­gant una gar­rafa d’aigua a la mà per una tar­tera. Això no se solu­ci­ona sols com­prant unes saba­tes tècni­ques. Cal edu­cació, una nova regu­lació i mit­jans per fer-la com­plir, que tin­gui en compte la pro­pi­e­tat i els usos tra­di­ci­o­nals. La mun­ta­nya no pot con­ti­nuar sent de facto terra de ningú.