Respecte, diàleg, resposta

Una recent enquesta publi­cada per l’Ins­ti­tut Català Inter­na­ci­o­nal per la Pau (ICIP) deter­mina que no hi ha frac­tura social a Cata­lu­nya mal­grat l’encès debat ter­ri­to­rial que polítics i mit­jans de comu­ni­cació s’han dedi­cat a esprémer diària­ment. La mos­tra, rea­lit­zada a 2.100 per­so­nes, reco­neix, perquè és evi­dent, certa pola­rit­zació emo­ci­o­nal de la ciu­ta­da­nia quan es fa referència a la iden­ti­tat, però que queda molt lluny de l’esce­nari dan­tesc i interes­sat on milers de famílies cata­la­nes s’havien llançat els plats pel cap i havien tren­cat les rela­ci­ons per culpa de l’inde­pen­den­tisme més malèfic. Recor­dem, sense anar gaire lluny, els repor­tat­ges sobre pares i fills que no es par­la­ven, pare­lles que s’havien dis­tan­ciat i cunyats que no podien com­par­tir taula per Nadal per por de con­ver­tir la festa en una bata­lla cam­pal. Doncs amb dades a la mà tots aquells arti­cles s’han con­ver­tit en anècdota, en cas pun­tual, en una sim­ple mos­tra excep­ci­o­nal que res té a veure amb la nor­ma­li­tat.

L’ENQUESTA, A MÉS, SORPRÈN perquè cons­tata que el nivell de con­vivència a Cata­lu­nya con­ti­nua sent bo, amb una mit­jana de 7,1 punts en una escala de 10, i que el grau de con­fiança entre la ciu­ta­da­nia és fins i tot més alt que el que hi ha en el con­junt d’Espa­nya i, atents, en la resta d’Europa. A més, en relació amb les emo­ci­ons que sent la població cap a aque­lles per­so­nes que pen­sen dife­rent, la més com­par­tida és el res­pecte. Sí, res­pecte, que vol dir que mal­grat no estar d’acord amb deter­mi­na­des mane­res de fer, els inde­pen­den­tis­tes no cul­ti­ven la revenja a foc lent i ens crus­pim cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes per esmor­zar mal­grat els esforços que deter­mi­nats sec­tors fan per pin­tar-nos com dimo­nis amb cua. Sec­tors que també l’enquesta foca­litza en dos de molt con­crets: la política i els mit­jans de comu­ni­cació.

HE DE RECONÈIXER QUE M’EMO­CI­ONA veure que, en aquest sen­tit, es tren­quen els tòpics sobre com som d’influ­en­ci­a­bles i mani­pu­la­bles com a soci­e­tat i que amb un dis­curs fàcil i atrac­tiu, en el cas dels polítics, o amb la mani­pu­lació bar­ro­era d’algu­nes infor­ma­ci­ons, en el cas dels mit­jans, se’ns pot fer com­bre­gar amb rodes de molí. Pot­ser la tan acla­mada des­a­fecció política o la pèrdua de cre­di­bi­li­tat de certa premsa sigui la res­posta de la ciu­ta­da­nia a la men­tida cons­tant i a la ter­gi­ver­sació. La gent, pot­ser no tota, però cada cop més, vin­cula política a engany i asse­nyala els polítics com a res­pon­sa­bles del clima de cris­pació i enfron­ta­ment que volen reflec­tir en la soci­e­tat. Que sí, que això de l’insult quan és tele­vi­sat i té les admi­nis­tra­ci­ons com a esce­nari cotitza a l’alça, que quan els dis­cur­sos es trans­for­men en armes llancívoles amb l’únic objec­tiu de des­pres­ti­giar l’adver­sari acu­mu­len piu­la­des i que les pica­ba­ra­lles pels pas­sa­dis­sos del Congrés i el Par­la­ment són més suco­ses per als peri­o­dis­tes. Sí, però també cansa, i aquest can­sa­ment és signe de madu­resa de qui rep el mis­satge.

UN ALTRE DELS CON­CEP­TES reco­llits en l’enquesta és que quan es parla de per­cepció d’agressió, aquesta aug­menta en espais de relació no direc­tes. És a dir, a les xar­xes soci­als, on l’ano­ni­mat és el pa de cada dia, i també hi ha un per­cen­tatge sig­ni­fi­ca­tiu d’enques­tats que s’han sen­tit agre­dits per les ins­ti­tu­ci­ons. Si volien un nou exem­ple del dis­tan­ci­a­ment entre política i ciu­ta­da­nia, aquí el tenim. La cire­reta del pastís cor­res­pon a les pre­ferències de la població per superar el con­flicte ter­ri­to­rial. Ende­vi­nen quin és? El diàleg. Sí, el diàleg, però no pas l’estèril que només es defensa de paraula, a cop de titu­lars i quan s’apro­pen les elec­ci­ons. Par­lem d’un diàleg efec­tiu, d’igual a igual, amb capa­ci­tat nego­ci­a­dora i que doni resul­tats. On les dues posi­ci­ons no ama­guin car­tes sota la màniga, on es pugui par­lar de tot i deba­tre sense límits, amb per­so­nes de men­ta­li­tat empàtica i no mar­ca­des per una ide­o­lo­gia exclo­ent. On es pensi en l’interès gene­ral, en el millor futur per al país i no a man­te­nir un esta­tus peti qui peti fruit d’un règim que ja va cadu­car fa trenta anys.

SEGUR QUE NO ÉS FÀCIL. Ja hi compto, però no és menys segur que a mi ja no em valen les excu­ses. Des de l’ICIP pro­po­sen impli­cació de la soci­e­tat civil i apli­car la fórmula de la CuRA: curi­o­si­tat per les opi­ni­ons dife­rents, res­pecte a les per­so­nes que pen­sen dife­rent, i autocrítica, perquè ningú no té la veri­tat abso­luta. Dis­crepo: aquest enun­ciat sí que és una veri­tat abso­luta.