LA CRÒNICA
Trenta anys de La Planeta
“Quan el meu pare es va vendre aquest edifici jo era jove. Teníem una fàbrica de taps a Algesires, i me n’hi vaig anar. No havia tornat més a Girona, i pensava que al lloc hi trobaria un bloc d’habitatges amb vistes a l’Onyar i als campanars. Estic sorprès i content que s’hagi conservat la construcció deguda a l’arquitecte Joaquim Roca Pinet, fa cent anys.”
El fill del senyor Damià Ferrer, un prohom del suro de Cassà de la Selva, anterior propietari de l’edifici de La Planeta, deia aquestes paraules tot observant-lo. Convidat a entrar a la sala, es va sentir emocionat per l’ús que se li ha donat. L’any 1920 s’havia volgut edificar allà una sala de ball, però la dictadura de Primo de Rivera va impedir que s’obrissin locals d’esbarjo popular, per por que s’hi fessin mítings i reunions clandestines. Varen haver de desistir, i va instal·lar-s’hi la fàbrica d’espardenyes Gabaldà i Ferrer, que donava feina a unes quaranta persones. La guerra civil va desbaratar la producció i la fàbrica va tancar. Posteriorment es va llogar a la Sarfa per als autobusos que anaven a la Costa Brava, fins que les línies regulars es van concentrar a la plaça davant de l’estació del ferrocarril, i el local va quedar en desús. Mentrestant a l’interior s’hi havia fet un solat mitger, i al pis de dalt hi havia la Pensión Río, on solien anar a dormir viatjants i toreros. Era un lloc rònec i sinistre, a l’estil dels anys quaranta del segle passat.
Adquirit l’edifici, es va iniciar la seva transformació en sala de teatre, sense tocar les façanes, però desconstruint l’antiga pensió. En va resultar un espai ampli i diàfan, apte per fer-hi espectacles. Era el temps de l’alcalde Joaquim Nadal, que va facilitar-ho. En un primer moment les sales servien per als assajos del Grup Proscenium, però poc després, amb la direcció de Pere Puig, va entomar el seu actual destí de sala de teatre independent.
Han passat trenta anys des de llavors, i recentment se l’ha reconegut a Barcelona com la millor sala de teatre independent de Catalunya. Una distinció merescuda per l’esforç i la dedicació del seu director, i tot l’equip. La televisió i els mitjans de difusió se n’han fet un ampli ressò. Un mèrit degut a una activitat incessant –s’hi fan dues-centes representacions cada any– i es produeixen espectacles que giren per Catalunya (en temps normals, és clar).
Un edifici singular els aixopluga, però allò important és el contingut, la feina, la tria de les obres a presentar, i els continus muntatges que exigeixen canvis, i tot amb mitjans propis. Malgrat la situació, La Planeta manté la programació prevista, amb les mesures establertes. I esperem que duri trenta anys més!
