Ja hi tornem a ser

Pro­ba­ble­ment par­lar de coro­na­vi­rus quan, per sort, direc­ta­ment no has tin­gut ni la infecció ni la mort de cap ésser esti­mat dona una pers­pec­tiva dife­rent de les per­so­nes que, per desgràcia, ho han hagut de patir. Ni es tracta de teo­ries nega­ci­o­nis­tes ni d’exa­ge­rar les coses. Però fa just mig any la situ­ació era dolenta. Ja feia unes quan­tes set­ma­nes que estàvem tots tan­cats a casa, amb els hos­pi­tals superats, les esco­les tan­ca­des i una acti­vi­tat econòmica molt tocada. Segons les dades dels con­ta­gis, la incidència de la malal­tia torna a situar-nos a prin­ci­pis de març, la prèvia a tot el que vin­dria després. I això obre una pers­pec­tiva que de gal­dosa no en té res. L’experiència de la pri­ma­vera ha d’haver ser­vit per a alguna cosa. Per apren­dre, per pre­pa­rar les coses, per no haver d’impro­vi­sar. I segu­ra­ment en molts aspec­tes ha estat així. Però de dèficits n’hi con­ti­nua havent, per exem­ple amb la manca de per­so­nal sani­tari pre­pa­rat per absor­bir el que s’acosta.

Ara es plan­teja el toc de queda. Una mesura a mig camí entre la lliure cir­cu­lació i el con­fi­na­ment. Però l’efec­ti­vi­tat de tot ple­gat quina serà? Sense ser cap entès, i amb tot el res­pecte pels que de veri­tat hi ente­nen, limi­tar la mobi­li­tat a les nits en una època hiver­nal en què poca gent corre pel car­rer no sem­bla, a pri­ori, sufi­ci­ent. L’alter­na­tiva quina és? El con­fi­na­ment domi­ci­li­ari altre cop? Pot­ser no tots hem per­dut éssers esti­mats, però tots conei­xem fami­li­ars, amics i cone­guts que no saben com fer-ho per tirar enda­vant perquè el negoci ha nau­fra­gat pel pri­mer con­fi­na­ment. Els que han pogut cape­jar la tem­pesta han que­dat tocats i un segon con­fi­na­ment els aca­barà d’enfon­sar.

I és en aquest moment en què el pri­mer debat es torna a posar sobre la taula: van abans les per­so­nes o l’eco­no­mia? Doncs el pri­mer és que tot­hom faci cas del que li diuen que ha de fer. Que es com­plei­xin els pro­to­cols, que aquests siguin clars i no vari­a­bles en funció de la set­mana. Que la ciu­ta­da­nia col·labori i que la res­pon­sa­bi­li­tat sigui en pri­mera per­sona. Pot­ser aquesta és l’única manera de mini­mit­zar el virus per no haver de deba­tre què ha de ser pri­mer.