“Passo totalment desapercebuda”

Cara neta, casc i jaqueta de moto. Cafè amb llet a la mà i con­versa des­bor­dant. Una pre­gunta, i totes les res­pos­tes del món. La Raquel és pro­ba­ble­ment la per­sona capaç de dir més coses en el mínim de temps pos­si­ble sense equi­vo­car-se. A la tele, i a la vida. Exac­ti­tud veloç i dis­curs entu­si­asta. I al minut u, una teo­ria que es des­munta: si dar­rere la taula del TN la Raquel és con­trol abso­lut, distància per­fecta, absència d'emo­ci­ons i aura de mis­teri, en les distàncies cur­tes és tre­men­da­ment pro­pera, acces­si­ble i tal com raja.

BAS­SAS O CORAL: La Raquel és una suma de curi­o­si­tats: a la vida, ho ha vol­gut pro­var tot, des l'esca­lada fins al soul-jazz-pop damunt l'esce­nari. I és aquesta intel·ligència inqui­eta que li ha ser­vit de motor. Què creus que tens més, talent natu­ral o per­se­verància i volun­tat? Una com­bi­nació de totes dues coses. Però sobre­tot em carac­te­ritza el tre­ball ferm. Estàs a punt de fer 36 anys, ja saps què vols ser de gran? No, ni idea. Aquesta feina té tants ves­sants que costa tenir les coses clares. M'agra­da­ria mar­xar a fora, m'agrada la nove­tat. Et can­ses de les coses ràpida­ment? Sí, el risc hi és. Però fa 8 anys que fas el TN, no? Sí, sóc la més vete­rana dels infor­ma­tius. A qui li can­vi­a­ries el lloc, al Bas­sas o al Coral? Al Bas­sas. Però si es pre­sentés això del Coral abans, també ho faria.

LA DISTÀNCIA ADE­QUADA: Pensa tan ràpid com parla, i diria que ges­ti­cula al ritme de les idees: no para de moure's. Què més t'agra­da­ria saber fer? M'encan­ta­ria fer guions de Polònia i Crackòvia. Et veus fent humor? No, per favor! Sóc molt cons­ci­ent de les meves limi­ta­ci­ons. Però tens sen­tit de l'humor? Sí, però no sé fer riure als altres. La Raquel té el riure fàcil, però a la tele és inal­te­ra­ble i sem­pre manté la distància ade­quada. No es pot riure en un TN? Jo crec que no, tot i que ho he vist fer en altres cade­nes. La llicència només te la prens quan arriba el moment de donar pas a Tomàs Molina? Sí, és una picada d'ullet a l'espec­ta­dor. Per cert, estàs can­sada que et pre­gun­tin de què par­leu al final del TN? Sí! Això, i si el Fran­cino anava amb pan­ta­lons curts. Tu no m'ho deus estar pre­gun­tant, oi?

SÓC ANTI FINS QUE SÓC PRO: Digue'm quin seria el gran titu­lar de la teva vida. Para, pensa i diu: sóc anti fins que sóc pro. Jo sóc molt d'extrems: puc defen­sar molt una cosa, fins que em rebel·lo en con­tra. Però és que la vida evo­lu­ci­ona, les coses can­vien i nosal­tres també. Jo sóc molt can­vi­ant i de caràcter fluc­tu­ant. Vaja, que no t'avor­rei­xes? No, però em canso. Les hor­mo­nes foten mol­tes puta­des. Riu i deixa anar: Mira, un altre titu­lar.

TINC UNA SORT: Què és el pri­mer que fas quan aca­bes el TN? Des­ma­qui­llar-me. És una creu haver-ho de fer cada dia? Total­ment, i ho diu per ser escrit amb negreta i subrat­llat. I afe­geix amb la mateixa con­tundència: dit això, he de dir que és abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble. I tu, et maqui­lles? Mai! No ho he fet mai. Ets de les que bai­xes a com­prar el pa amb xan­dall? Per des­comp­tat! Les ame­ri­ca­nes només les porto a la tele. I què et diu la gent pel car­rer? Res. Tinc una sort: passo total­ment des­a­per­ce­buda.

PRI­MER SILENCI: Auto­com­plaença, 0. Vani­tat, 0. Aquest resul­tat és part del seu encant. Què és el que t'agrada menys de tu? La impaciència. Vull fer mol­tes coses i les vull fer ja. I també tens pressa per ser mare? Una última pre­gunta i un pri­mer silenci.