Operació Capri

Ni el millor Capri dels bons temps hau­ria som­niat una inter­lo­cutòria com aquesta que assu­mia l’arri­bada de 10.000 sol­dats rus­sos i l’assumpció del deute d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Ell ja n’augu­rava la vin­guda. La res­posta de l’ambai­xada russa a Madrid encara abona la riota, si no fos pel tràngol de tots els inves­ti­gats. Els rus­sos, a més de tro­bar que hi fal­ten dos zeros en el des­ple­ga­ment armat, recor­den els Mosca i els Xatos, els avi­ons de la Guerra Civil, que a mi em sonen de les expli­ca­ci­ons que em feia ma mare. De com cor­rien a ama­gar-se cada vegada que sen­tien com bra­mava un motor al cel. És clar que hi ha qui diu que si els rus­sos van deses­ta­bi­lit­zar l’última cam­pa­nya elec­to­ral nord-ame­ri­cana, per què no fer tron­to­llar Rajoy el 2017.

La Guàrdia Civil, que ha bate­jat aquesta macro­o­pe­ració amb nom de bata­lla de la División Azul, Vol­hov, ja devia anar rere la pista russa de fa anys. Ara en fa 95 que Fran­cesc Macià, ales­ho­res diri­gent d’Estat Català, va anar a Mos­cou bus­cant finançament per al seu pro­jecte d’insur­recció. Els his­to­ri­a­dors Joan Escu­lies i Enric Uce­lay-Da Cal en van fer un lli­bre, Macià al país dels sovi­ets. Macià es va poder entre­vis­tar amb Buk­ha­rin, secre­tari gene­ral del Comin­tern, acom­pa­nyat pel suís Jules Hum­bert-Droz, el res­pon­sa­ble del Comin­tern pels països lla­tins, i José Bulle­jos Sánchez, secre­tari gene­ral del PCE, que no és que jugués un paper gaire net. La idea d’expor­tar la revo­lució a Espa­nya i que els cata­lans fes­sin camí cap a la inde­pendència no va aca­bar de convèncer els man­da­ta­ris soviètics, que esta­ven en pug­nes intes­ti­nes: Buk­ha­rin i Zino­viev, que també va rebre Macià, es bara­lla­ven pel poder. Si hagues­sin refres­cat la memòria, pot­ser ope­ració Buk­ha­rin hau­ria estat més esca­ient, o posats a fer Capri.