Tribuna
Pallach, pedagog i polític
Fa uns dies vaig assistir a Torroella de Montgrí a la conferència sobre el Pallach pedagog organitzada per la Fundació Pallach, en la qual un dels oradors era el meu bon amic Salomó Marquès, exalumne i també col·laborador seu, en l’Institut de Ciències de l’Educació, que ens va descobrir els dots pedagògics del catedràtic de la UdG i director de l’ICE Josep Pallach. La seva conferència va ser molt interessant, especialment pel reguitzell de vivències que ens va oferir. Va tancar l’acte el president de l’esmentada fundació, Josep Maria Soler, explicant que l’objectiu de la fundació no és altre que aplicar la filosofia social del malaurat Pallach.
Aquest esdeveniment em va empènyer a escriure sobre el Pallach polític. Sens dubte, un dels més qualificats de les darreries del franquisme. La seva mort sobtada, l’any 1977, als 56 anys, ens va deixar orfes d’un polític amb el qual, si hagués viscut uns deu o vint anys més, de ben segur molts dels esdeveniments polítics que succeïren a casa nostra no s’haurien produït. El més transcendental, políticament parlant, fou l’absorció que el PSOE pogué fer de tot el socialisme català.
Això crec que ho puc afirmar perquè vaig ser militant i membre del consell polític del RSDC (Reagrupament), des dels inicis fins al congrés anomenat de fusió, en el qual vaig presentar i defensar esmenes a la totalitat de la ponència oficial. La responsabilitat dins del partit em va permetre conèixer bé i tenir moltes converses amb en Pallach sobre la seva concepció política, que aleshores no era encara independentista però sí molt catalanista i republicana. Pallach pretenia tenir, només, una relació de germanor amb el PSOE, com amb qualsevol altre membre de la Internacional Socialista, un desig que no només era idíl·lic, sinó que donada la seva bona relació amb Willy Brandt, president de l’esmentada Internacional i de la SPD alemanya, negociava aconseguir una escletxa dels seus estatuts que ens permetés no veure’ns vinculats al socialisme espanyol i que el raonava amb el següent argument: “El que passa és que de socialista del PSOE és molt difícil ser-ne quan s’és català.” L’esmentada coneixença del pensament polític del Pallach és el que –d’alguna manera– em permet assegurar que l’absorció potser s’hauria produït però sense el Reagrupament. És obvi que la negociació amb el president Brandt va restar “arxivada” sine die, ja que els membres de l’executiva nacional varen capgirar l’acord del congrés i preferiren acceptar el que el temps ha demostrat: una absorció del PSOE.
Pels fets esmentats i el coneixement del polític traspassat, crec no equivocar-me assegurant que la direcció nacional va perdre el nord, enlluernats pel possibilisme d’obtenir prebendes que malintencionadament els oferí el PSOE, amb la qual cosa no només van trair el malaurat Pallach, sinó la resta de militants que vàrem preferir desestimar la possibilitat de poltrona abans de renunciar a uns principis d’ètica política i no caure a les urpes del botifler escorxador que ha acabat sent el PSC-PSOE que lidera el dòcil Iceta. Un PSOE que històricament ha estat un baluard de l’espanyolisme i fustigador de les aspiracions nacionals dels catalans, com es va demostrar recentment abans i després de l’1-O. Molt pocs no acceptàrem el carnet de militant del PSOE. Posteriorment, però, la gran majoria provocaren un degoteig constant de baixes.
Pallach va fer servir la seva qualitat de pedagog per il·lusionar a molts catalans i catalanes. La seva mort prematura ens va fer orfes del seu lideratge indiscutible, car només un líder amb molta capacitat pedagògica ens pot il·lusionar de nou en l’aspiració de veure una Catalunya lliure. Hem passat moltes vicissituds i molta repressió d’un estat autoritari i poc democràtic. No obstant, ara mateix, molts creiem tornar a tenir un altre polític i pedagog amb gran capacitat de poder-nos igualment il·lusionar de nou. Aquest no és altre que l’Oriol Junqueras. Crec que ho està demostrant...
