Opinió

Tribuna

Europa amenaçada

“Qualsevol diria que entre utilitzar la ‘force de frappe’ i no fer res hi ha molt de camp per córrer, però l’Europa oficial sembla més disposada a demanar perdó per existir que a fer-se respectar

A les por­tes de les esco­les i uni­ver­si­tats de França hau­rien de posar un car­tell ben gros que digués: “Les auto­ri­tats edu­ca­ti­ves de la molt laica i lliu­re­pen­sa­dora República Fran­cesa adver­tei­xen que aquí no és con­ve­ni­ent par­lar de res que pugui ofen­dre el pri­mer llam­pat vin­gut de qui sap on, a risc de per­dre-hi lite­ral­ment el cap.” Però no el posa­ran, perquè, de fet, no fa falta: tot­hom ha cap­tat el mis­satge.

Samuel Paty, pro­fes­sor de secundària d’un ins­ti­tut a 30 km de París –en un depar­ta­ment la capi­tal del qual és Ver­sa­lles–, va ser deca­pi­tat per un mer­ce­nari, fill d’una família de refu­gi­ats txet­xens, 10 dies després d’haver par­lat de lli­ber­tat d’expressió als seus alum­nes d’un curs que equi­val al que aquí és 2n d’ESO, i no pas per ini­ci­a­tiva pròpia sinó seguint el pro­grama ofi­cial. Dins de l’aula es veu que va mos­trar alguna cari­ca­tura de Mafo­met i això va des­en­ca­de­nar la ven­jança. Prèvia­ment hi va haver una cam­pa­nya de difa­mació en què van inter­ve­nir algun pare d’alumne i algun pre­di­ca­dor dels que no des­ta­quen pel seu tarannà con­ci­li­a­dor, que van arri­bar a dema­nar al Minis­teri que el des­patxés. L’assassí, que tenia uns quants còmpli­ces i algun con­tacte a Síria, no conei­xia el pro­fes­sor i va tenir l’ajut impro­vi­sat d’alguns alum­nes que li’l van asse­nya­lar; pot­ser, només pot­ser, no pen­sa­ven que el mata­ria però sí que seria víctima d’alguna mena d’agressió.

No és res que no pugui pas­sar a qual­se­vol lloc d’Europa. Després d’això, Mont­ser­rat Rius, pro­fes­sora d’història en un ins­ti­tut d’Osona, ara jubi­lada, va decla­rar a RAC1 que s’havia tro­bat amb reac­ci­ons aïrades a l’hora de par­lar de la religió islàmica, la més des­ta­cada la d’un alumne de 13 anys que li va dir: “Quan sigui gran em faré de la gihad i et mataré.” I també que, en ocasió de “l’atemp­tat de París” –no diu quin–, n’hi havia que “d’alguna manera ho cele­bra­ven”. Un cas recent: a final d’octu­bre L’Indépen­dant de Per­pinyà va infor­mar que una pro­fes­sora, que ja havia estat agre­dida per dos alum­nes i amenaçada per llurs famílies, va deci­dir ple­gar després de l’assas­si­nat de Samuel Paty: “S’ha aca­bat per a mi. Rebutjo con­ti­nuar tre­ba­llant per a una ins­ti­tució que no em defensa.”

Tot això dibuixa un esce­nari en què la lli­ber­tat és un risc, la democràcia està amenaçada i l’ense­nya­ment és impos­si­ble. Tot­hom entén de seguida que no es tracta del fet que un gru­pus­cle mino­ri­tari hagi con­ver­tit en tabú la repre­sen­tació gràfica del pro­feta fun­da­dor, perquè quan no sigui això serà la dieta de la can­tina, l’horari de la pis­cina, l’obli­gació de dur vel les dones, el rebuig de la teo­ria de l’evo­lució o la revisió de la història. Una soci­e­tat, la nos­tra, recula i un altre tipus de soci­e­tat avança, en què aspec­tes que ens ima­ginàvem per­fec­ta­ment assen­tats –en matèria de drets humans, d’inves­ti­gació científica o de lli­ber­tat cre­a­dora– estan començant a tron­to­llar. En aquest procés, per­cep­ti­ble en una sola gene­ració, uns sac­se­gen l’arbre i altres en recu­llen els fruits.

El pro­blema a què ens enfron­tem no és la inte­gració sinó la des­in­te­gració. Les soci­e­tats euro­pees –els països eslaus encara aguan­ten una mica– no estan en con­di­ci­ons d’inte­grar ningú ni sem­blen con­ser­var-ne les ganes. Assis­tei­xen impas­si­bles a la guerra de des­gast que els ha estat decla­rada des de fa dècades. Serà l’assas­si­nat d’un pro­fes­sor de secundària la gota que fa ves­sar el got? És molt impro­ba­ble.

Mahat­hir Moha­mad, que fa vuit mesos va dei­xar de ser pri­mer minis­tre de Malàisia, ha mani­fes­tat que els musul­mans tenen dret a matar mili­ons de fran­ce­sos, i R.T. Erdo­gan, que fa un quart de segle que pla­neja ser califa allà on hi havia hagut el Califa, en bona sin­to­nia amb Qatar i els Ger­mans Musul­mans, ha ini­ciat una esca­lada ver­bal i comer­cial con­tra França que aviat el pre­si­dent Macron renun­ciarà a sos­te­nir. Qual­se­vol diria que entre uti­lit­zar la force de frappe i no fer res hi ha molt de camp per córrer, però l’Europa ofi­cial sem­bla més dis­po­sada a dema­nar perdó per exis­tir que a fer-se res­pec­tar. Men­tres­tant, un dego­teig insis­tent d’atemp­tats ens recorda dia a dia la nos­tra vol­guda sub­missió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia