Som nostres

Som nos­tres, i això no ens ho podran ram­pi­nyar mai. En el llit elàstic que és la vida, nosal­tres hem gua­nyat segu­re­tat i calma. No en vull dir madu­resa, perquè m’encisa que seguim ins­tal·lats en aquells catorze anys que ens ho fan veure tot blau, com si visquéssim a recer d’una cova de titiwais. A casa encara et guardo una muda i una samar­reta blanca de màniga curta. No ho vaig arri­bar a llençar; no em resig­nava a per­dre els teus ulls. Per anys de distància que ens impo­sin, el retro­ba­ment és tan natu­ral que espanta. L’abraçada sen­tida i el petó frisós es bur­len de Cro­nos, superb i domi­nant com tots els déus. Hacke­gem el temps, i bus­quem la cara de l’altre pels racons. Sturm und drang, tem­pesta i desig més enllà d’un poema. Som com­ple­men­ta­ris i que­dem bé a la foto. Les males llengües ens fora­da­rien a trets: la majo­ria tenen una vida medi­o­cre i no ente­nen que hi ha amors ine­vi­ta­bles, romàntics en el sen­tit més dolorós de la paraula. El destí ens ha avi­sat mol­tes vega­des i l’hem igno­rat perquè el que ens sug­ge­ria era massa gros. Però ara som nos­tres d’una guisa reno­vada. Les dues vol­tes de calen­dari, les vides vis­cu­des, les morts massa pro­pe­res i les deci­si­ons sacra­men­tals han fet volar, oh para­doxa, les pors i la des­con­fiança. Ara tot flu­eix sense còdols ni fan­gars. Menys el teu amor, tot és confús en aquest any merdós. Ens hem aga­fat de la mà fins i tot quan no hi érem. No ens calen dis­cur­sos per­su­a­sius ni pro­me­ses de futur. Ens sabem i prou. Som nos­tres a l’avançada, com quan la teva àvia va pro­po­sar que, ja que havíeu bai­xat de la casa a la vila, podíeu apro­fi­tar per com­prar el diari de l’endemà. El teu pare li va con­tes­tar que no, que ja s’havia exhau­rit ahir. Avui és diven­dres 13, el dia del psicòpata amb la des­tral, i només vull dir-te que t’estimo el doble del doble.