El pal major

Hi ha lli­bres que, per ells matei­xos, jus­ti­fi­quen una lite­ra­tura, lli­bres que són monu­ment per­du­ra­ble, recés on recórrer i on estar-s’hi. Lli­bres que ens par­len no només de l’excel·lència artística, sinó de la capa­ci­tat d’absor­bir-los per fer-ne de nous, per con­ver­tir-los en un pun­tal de la llen­gua pròpia. Em refe­reixo, és clar, a una nove­tat que, per ella mateixa, també jus­ti­fi­ca­ria la cele­bració d’un any en el qual, mal­grat totes les penúries, com­me­mo­rem el cin­quantè ani­ver­sari de la mort de Josep Car­ner. Em refe­reixo, és clar, a Pickwick. Docu­ments pòstums del Club d’aquest nom, l’edició extra­or­dinària de Jaume Coll, aca­rada amb el text anglès, amb notes eru­di­tes, dibui­xos ori­gi­nals de la pri­mera edició, el voca­bu­lari immens del poeta. És fruit d’un esforç col·lec­tiu (l’edi­to­rial Uni­vers, la càtedra Car­ner, la UdG, la Fun­dació Pere Coro­mi­nes) i d’un tre­ball enco­mi­a­ble, tenaç i molt seriós, del mateix Coll, un savi entu­si­asta, i, entre d’altres, de per­so­nes tan entu­si­as­tes i sàvies com els ger­mans Fer­rer, Joan i Josep.

El Pickwick és “una de les tra­duc­ci­ons més pro­di­gi­o­ses que s’han fet mai en català, un veri­ta­ble model de llen­gua literària, pal major de la nau de la tra­ducció”. Ho diu Coll i és pro­fe­cia, i ara ho pot saber tot­hom. Amb aquest volum a la mà s’entén el que comenta el comis­sari de l’Any Car­ner (“la volup­tu­osa ple­ni­tud d’una llen­gua”) i l’empresa feno­me­nal que emprèn el poeta quan s’enfronta a Dickens. Tra­duir, sí, però sobre­tot con­ver­tir el català en un refe­rent de pres­tigi. No és poca cosa. “Ens deixa per­ple­xos”, diu Coll. Per­ple­xos i admi­rats. Joio­sa­ment admi­rats.