Manolo

L’escul­tor Manolo Hugué, el Manolo a qui va donar veu Josep Pla al seu memo­ra­ble lli­bre d’abans de la guerra Vida de Manolo, con­tada per ell mateix, havia pas­sat molta gana en diver­ses eta­pes de la vida i havia vis­cut a fons els ambi­ents artístics de París. En vir­tut d’aques­tes dues experiències vitals va arri­bar a una con­clusió rotunda: “L’olor de carn a la brasa és millor que tots els per­fums de luxe que es venen a París.” L’obser­vació és savi­esa adqui­rida per experiència. Un home que parla així ens gua­nya el res­pecte. És el mateix home que, acla­pa­rat pels efec­tes de la Pri­mera Guerra Mun­dial, va ado­nar-se de fins a quin punt el cor­rent de la història ens arros­sega aigua avall o, per dir-ho com ell, “el nos­tre temps pesa sobre nosal­tres com un pes de plom”. En Manolo va arri­bar a con­clu­si­ons d’ordre gene­ral davant la catàstrofe de la guerra. Pen­sava que l’obli­gació de l’home veri­ta­ble­ment supe­rior con­sis­tia en superar “els interes­sos fami­li­ars, els interes­sos naci­o­nals, de raça i d’època!”. Va que­dar con­vençut que l’home pot arri­bar a creure de bona fe en la bon­dat d’una cosa posi­ti­va­ment nefasta i, a la inversa, de con­si­de­rar abjecta una cosa objec­ti­va­ment favo­ra­ble. Per això el nos­tre Manolo tenia sem­pre a punt la frase que apa­reix al Rei Lear de Shakes­pe­are: “És la plaga d’aquest temps: els bojos guien els cecs.” No sé si Manolo sabia que Shakes­pe­are havia escrit aquesta línia tro­bant-se en ple con­fi­na­ment per la plaga bubònica del 1606. Enmig de la plaga dels nos­tres dies tot agafa res­sonàncies ines­pe­ra­des. Se’m fa ine­vi­ta­ble no ima­gi­nar la frase, com un epi­tafi, per aco­mi­a­dar aquests qua­tre anys de Donald Trump.