Un món paral·lel

Des de We are the world, de Mic­hael Jack­son i Lio­nel Ric­hie, no havia assis­tit a un acte de mis­ti­cisme coral tan engan­xifós com el que acaba de pro­pa­gar La Marató amb l’himne Serem més forts, que invita, com el seu ante­ces­sor, a posar els ulls en blanc, encen­dre espel­mes voti­ves i moure el cap d’aque­lla manera que ho feia Ste­vie Won­der: com si bre­gues­sis per sor­tir d’un mal­son. Quina mera­ve­lla, exis­tir en un país que desen­vo­lupa ini­ci­a­ti­ves tan intrèpides per fer front a l’adver­si­tat! Tenim quinze mil morts sobre la taula? Cap pro­blema: fot-li una cançó i digues a les seves famílies que d’això en sor­ti­ran amb una esgar­ri­fança de joia. Milers d’autònoms són obli­gats a com­pe­tir entre ells a la caça d’uns ajuts misèrrims? Res: fot-li una cançó, que d’aquesta vexació d’avui vin­dran les llon­ga­nis­ses de demà. Cap dels tre­ba­lla­dors en atur forçós no ha cobrat encara el sub­sidi promès? Per què amoïnar-s’hi, si el con­junt dels que encara con­ser­ven la seva, de feina, for­men una estampa tan rum­bosa, som­ri­ent i encan­tada d’haver-se cone­gut? Sí, és un himne molt a propòsit per als temps que vivim, regits per l’obediència i la bon­dat, i escau d’allò més a una cadena de tele­visió pública que assu­meix com un deure moral la comunió amb els dic­tats del govern. Avui, el més sem­blant a un peri­o­disme gonzo és un repor­ter acom­pa­nyant una patru­lla de la poli­cia en la ronda noc­turna pel Raval (per què no Sant Ger­vasi?) per asse­gu­rar-se que no passa ni una ànima pel car­rer, que tots els bars són tan­cats, que ningú ha gosat orga­nit­zar un sopar d’amics a casa. Enxam­pen un res­tau­rant obert i una festa en un ter­cer pri­mera. Ah, hi ha ciu­ta­dans que es quei­xen, que veuen pri­vats els seus drets: colla de mal­vats! Sort que alguns veïns els han denun­ciat. “Sort”, diu el peri­o­dista. En el món paral·lel d’aquell himne, no n’hi ha cap dubte, gent així cada cop serà més forta.