“Mica en mica”

Tapa’t les ore­lles, lec­tor, que encenc la metxa: “pilo­tes, que no por­tin”; “mica en mica”; “si no hi ha per tot­hom; no va ningú” [d’excursió]; “que siguin lla­ma­tius”; “si no, es cauen a terra”; “la bústia on està?” És una petitíssima mos­tra de la llista que m’ha enviat una mes­tra. Es va dedi­car a com­pi­lar les expres­si­ons bàrba­res que els seus col·legues dei­xa­ven anar, durant els claus­tres, en un col·legi del Maresme. Fa poc Enric Serra, pro­fes­sor de filo­lo­gia cata­lana de la UAB, va publi­car un expe­ri­ment prac­ti­cat entre els seus alum­nes, futurs ense­nyants a esco­les i, per tant, futurs models de llen­gua per als joves. Els va mos­trar expres­si­ons tan nor­mals com aques­tes: can sei­xanta; fer salat; tenir pa a l’ull; tu rai!; dropo; enco­lo­mar; de pa sucat amb oli; fer la viu-viu; ai, uix!; sense suc ni bruc. Una ínfima part en conei­xia el sig­ni­fi­cat. “Els resul­tats són difícils de dige­rir”, es lamen­tava... Ja ho pot ben dir! El català, ai las, se’ns mor. De fet, ja és un mort vivent a les xar­xes, al car­rer, a les tertúlies... i a les esco­les! Sí, sí, és clar, Espa­nya, els colons, i que si tomba i que si gira, però quina part de culpa hi té també Carod-Rovira amb aque­lla afir­mació que s’havia de ser inde­pen­den­tista sense ser naci­o­na­lista? El cas és que ell va obrir la cadi­reta i... aigua avall! Sense neces­si­tat de defen­sar una iden­ti­tat i una llen­gua, el desig d’inde­pendència ja no havia d’arren­car de la volun­tat de pre­ser­var la nació i els seus senyals essen­ci­als, sinó de cor­re­gir una balança fis­cal. Més tard van arri­bar uns poli­ti­cas­tres a rein­flar la diglòssia i a enfor­tir la idea que a Cata­lu­nya el cas­tellà era tan català com el mateix català. Què tenim ara? Una legió d’inde­pen­den­tis­tes que escri­uen en un català infecte o, ja direc­ta­ment, en cas­tellà. El feno­men és apas­si­o­nant per als lingüistes gra­na­dets, que hau­ran assis­tit per­so­nal­ment a la des­com­po­sició d’una llen­gua peça a peça. Hau­ran vist com se’n des­mun­tava la fonètica, la mor­fo­lo­gia, la sin­taxi... Tan­ma­teix, per a la resta de cata­lans que l’esti­mem (ja poquets) el feno­men és acla­pa­ra­dor. Ho con­fesso, no hi veig remei. Bé, sí, un de con­so­lació: recloure’ns, els qui encara tenim ficada la banya al forat, i adop­tar la men­ta­li­tat dels jueus a la diàspora, mirar d’ama­nir les hibri­da­ci­ons que vin­dran amb tant de català genuí com puguem i espe­rar l’arri­bada mira­cu­losa d’un Ben-Yehuda que el res­sus­citi de la cen­dra per als nos­tres bes­nets.