La Carme i l’Eloi

La mort d’una per­sona –o de mol­tes– quan es refe­reix a gent que des­co­nei­xem, ens deixa rela­ti­va­ment freds, perquè és una qüestió ine­luc­ta­ble que, un dia o un altre, ens afec­tarà a tots. Però no és el mateix quan par­lem d’amics, de parents, de cone­guts... Lla­vors hi posem nom i cognoms, i ho con­si­de­rem un drama. I molt més encara quan el fet mor­tu­ori s’ha esde­vin­gut en cir­cumstàncies tràgiques. I ens refe­rim en con­cret a la mort vio­lenta de Carme Font Senen, al seu domi­cili al mig de Girona, que ens ha col­pit a tots. És el sen­tit d’aquesta crònica.

Eloi Prat era un com­pany que regen­tava una botiga de roba al car­rer Bacià, davant de la seu de la poli­cia muni­ci­pal, i tenia les seves afi­ci­ons. Havia for­mat part del grup d’hava­ne­res Terra Endins, amb una sin­gu­lar pre­di­lecció per la platja i el mar de Montgó. El grup ha estat a tot arreu i fins i tot dues vega­des varen ser con­vi­dats a visi­tar Cuba. L’Eloi era un músic expert en els teclats, i en aquesta funció havia for­mat part d’alguns con­junts i era ele­ment impres­cin­di­ble per acom­pa­nyar els cants d’Els Pas­to­rets de Girona durant molts períodes de Nadal. Franc i obert, sem­pre tenia el som­riure als lla­vis i estava dis­po­sat a tot el que se li demanés. Per desgràcia, va con­traure la dia­be­tis, una malal­tia que reque­reix atenció cons­tant. A la Clínica Girona es va sot­me­tre al trac­ta­ment de diàlisi. Allà va conèixer la Carme Font Senen, que era super­vi­sora del ser­vei. La relació freqüent i el tarannà dels dos –dife­rent però con­ver­gent a la vegada– va pro­pi­ciar l’ena­mo­ra­ment, i varen for­mar pare­lla, mal­grat les cir­cumstàncies tan poc favo­ra­bles que pre­sen­tava l’estat de salut de l’Eloi.

Carme Font va acon­se­guir una fita cab­dal: poder ins­tal·lar a la seva llar els apa­rells neces­sa­ris per prac­ti­car la diàlisi a l’Eloi. Era la pri­mera vegada a Girona que s’ins­tal·laven en un domi­cili par­ti­cu­lar. Això evi­tava els des­plaçaments a la clínica, que cada vegada resul­ta­ven més difi­cul­to­sos.

Per desgràcia, al cap d’un temps, Eloi Prat va sucum­bir a la malal­tia i va morir. La seva vídua, Carme Font, una dona de caràcter, valenta, seri­osa i molt tre­ba­lla­dora, ama­ble en el tracte, però molt con­creta en les expli­ca­ci­ons, lluny de caure en el desànim, va con­ti­nuar la seva tasca de coor­di­na­dora del ser­vei de diàlisi a la Clínica Girona, i a més era diplo­mada en podo­lo­gia, funció que exer­cia en el seu propi domi­cili.

Aquest és el relat somer de dues existències. El que va pas­sar després és del domini públic, i del sen­ti­ment gene­ral. Pro­ba­ble­ment la gasi­ve­ria d’obte­nir il·lícita­ment uns diners va com­por­tar un crim tan hor­ri­ble. La inves­ti­gació donarà els seus fruits i s’arri­barà al fons de la qüestió. Però a la Carme ningú li tor­narà la vida.