Les ganes de Laporta

Ser­vi­dor és dels qui davant d’un got mig ple no és que el vegi mig buit, és que el veu esquer­dat i per­dent aigua. Ser­vi­dor és del tarannà d’aquell sol­dat espartà que no parava de girar-se cap al gene­ral Leònides per adver­tir-li espo­ru­guit que l’ene­mic ja s’acos­tava, que aviat els cau­ria a sobre. Ser­vi­dor aspira a ser­vir per a alguna cosa sense arris­car massa en la pro­va­tura. Però que quedi clar, lec­tor: no et vull fer pena, més aviat t’aviso. Els qui anem amb el fre de mà posat, quan algú ens fot un cop de maça a l’engra­natge i ens en trenca la roda den­tada, després no tenim atu­ra­dor. De cara o de cul, no sabem con­tro­lar l’acce­le­ració perquè no en tenim el cos­tum. Per con­tra, hi ha una altra mena de gent que sem­pre mira el sol de lle­vant, mai el que es pon i mata el dia. Van per la vida tal com es lle­ven: sem­pre amunt, escal­fant i escal­fant-se, veient gots plens i irrom­pi­bles. Un d’aquests és Jan Laporta, que ha ence­tat la cam­pa­nya per a la pre­sidència del Barça fent com Leònides: —“Què dius, que l’ene­mic s’acosta? Digues més aviat que som nosal­tres els qui ens hi acos­tem. I no el tin­drem a sobre, sol­dat, sinó a sota!” Laporta ha anat a pen­jar la pan­carta al cor de les Cas­te­lles, la nació que més saliva amb els rep­tes a camp obert, la que si alguna cosa menys­prea és la pusil·lani­mi­tat dels nos­tres diri­gents, sem­pre sal­ti­ro­ne­jant, sem­pre dema­nant l’esgrima del flo­ret més llarg perquè la lon­gi­tud de l’arma els man­tin­gui lluny del cos a cos. “Ganes de tor­nar a veure-us.” No es podia dir més amb una frase més curta. Ganes de tor­nar a gua­nyar-vos. Ganes d’acos­tar-me més i de fer-vos veure que no tots els cata­lans són com aquest colum­nista poruc que ara em glossa. Ganes d’atu­rar el sol a lle­vant perquè no us torni a arri­bar a ponent. Laporta no ha anat a Madrid a dir que ho tor­narà a fer sense haver fet res abans. Ell, que sí que va com­plir les pro­me­ses, ha posat a la pan­carta el punt de con­tenció ver­bal que encara fa més engres­ca­dor el repte. Vinc a mirar-vos fit a fit i a jugar amb les vos­tres armes. I us tor­naré a gua­nyar. I després, quan arri­bin les vacan­ces, em fumaré un altre puro i em beuré una altra copeta de xam­pa­nyet al iot del meu amic. Perquè també tinc ganes de veure-us a vosal­tres, socis i no socis, cata­lans que sem­pre aneu pel món amb cara de cagats, donant expli­ca­ci­ons sobre­res. I ales­ho­res, pam! Ales­ho­res és quan la dent salta de la roda. Que n’apren­guin... i que n’apren­guem.