‘Lo riu és vida’

No hi ha expressió que resu­meixi millor el valor del riu que la que es va con­ver­tir en el lema de la lluita con­tra el trans­va­sa­ment de l’Ebre: Lo riu és vida, quan els veïns de les Ter­res de l’Ebre s’alçaren –ja fa vint anys– con­tra el pla hidrològic del govern de José María Aznar. El riu implica la per­vivència de les ter­res que rega, perquè seguint el seu recor­re­gut s’han for­jat cul­tu­res mil·lenàries i perquè, abans que res, l’aigua dolça és la font pri­mera d’existència, és un bé pre­uat. Aquell crit de lluita va cobrar una gran dimensió, fins a acon­se­guir gua­nyar la par­tida a aquell govern sense escrúpols enfront dels recur­sos natu­rals.

“España no será rica mien­tras los ríos desem­bo­quen en el mar”, va expres­sar Men­dizábal, en el segle XIX quan la crei­xent indus­tri­a­lit­zació va exi­gir una intensa demanda hídrica. L’any 2001 el govern de José María Aznar asse­nya­lava que el desen­vo­lu­pa­ment urbanístic reque­ria més i més des­vi­a­ments de l’aigua. Però final­ment aquell pla fran­quista seria dero­gat el juny del 2004 pel cla­mor dels pobles, ati­ats per la Pla­ta­forma de Defensa de l’Ebre.

Així pro­loga Eli­seu Cli­ment, Creu de Sant Jordi ( 1983), la sèrie d’opus­cles que edita i que dis­tri­bu­eix amb la revista El Temps. El pri­mer el va dedi­car al Ter, amb foto­gra­fies molt expres­si­ves, a la des­cripció del seu curs, des del refugi d’Ull­de­ter, a més de 2.000 metres d’alti­tud, en aquell bocí del nos­tre Piri­neu gironí, i el seu recor­re­gut entre cin­gle­res i parets, abo­cant suc­ces­si­va­ment a Sau, Sus­queda i el Pas­te­ral, fins a aca­bar, exhaust, ren­dint honors al Medi­ter­rani.

L’últim opus­cle que hem rebut porta el número 16 i està dedi­cat als entorns del Mont­sant i de Siu­rana, que ens por­ten records de joven­tut quan en aquells cims hi havia un cam­pa­ment per for­mar ofi­ci­a­les de com­ple­mento. En cas de con­fla­gració armada, l’exèrcit havia de dis­po­sar de per­so­nal pre­pa­rat per manar les tro­pes... I sort que aquest supòsit no es va donar... perquè hau­ria estat un des­as­tre... I és interes­sant aquest tre­ball perquè queda clar que s’ha tre­pit­jat cada recor­re­gut, i no només el dels grans rius, sinó el de tot allò que porta aigua, com ara les rie­res de l’Alt Empordà, el Con­gost, el Mogent, el Sénia i tan­tes altres, i en des­criu deli­ci­o­sa­ment la història, els apro­fi­ta­ments, els recor­re­guts... I també perquè uneix, pels camins de l’aigua, les ter­res del Prin­ci­pat i les del Regne de València. Ja abans ens havia sorprès amb una altra sèrie –Retorn a la nor­ma­li­tat– que va abas­tar 23 opus­cles i que res­se­guia els ves­ti­gis que la civi­lit­zació romana ha dei­xat a la nos­tra pàtria. Dues sèries impres­cin­di­bles, tre­ba­lla­des sobre el ter­reny per Eli­seu Cli­ment. Dues grans eines!