La indiferència

Un home surt de casa, a l’eixam­ple d’una ciu­tat petita però no tant perquè no pensi que per­tany a un veïnatge concèntric i ruti­lant com el dels llums de Nadal que ador­nen els car­rers. Ell encara no ho sap, perquè no sent cap mal, però se li acaba de reben­tar una variu de la cama i, men­tre camina, la sang que raja a doll li va xopant el camal dels pan­ta­lons. Tar­darà quinze minuts, pot­ser vint, a arri­bar a la botiga que té la seva família al cen­tre, però men­tres­tant con­ti­nua dei­xant una reguera de sang al seu pas. Cada vegada que s’atura en un semàfor, li queda als peus una bassa fosca i bri­llant, i després segueix, perquè encara no se’n sent, a menys que notar-se la roba pesant i humida a l’hivern sigui indici de res. Qual­se­vol dels cen­te­nars de transeünts amb què es creua en el seu pas­seig hau­ria pogut deduir sense difi­cul­tats el camí del dolor guiant-se pel fil ver­mell que ell hi ha anat dei­xant, però ningú va tenir aquesta ocurrència. De fet, ningú va tro­bar que fos ni tan sols neces­sari cri­dar-li l’atenció. “Per­doni, senyor, es troba bé?” Pot­ser se’l mira­ven. Si va ser així, amb la mirada en van tenir prou. Una per­sona que sagna vis­to­sa­ment pel car­rer fa el seu efecte, sobre­tot si és un home gran, alt i gros, algú que pro­ba­ble­ment conei­xes, del teu barri. Però ningú va con­si­de­rar que el con­cernís. Fins que no va ser ben bé davant el negoci fami­liar, després de des­sag­nar-se prop d’un quilòmetre per la ciu­tat enmig de la indi­ferència de tot­hom, no es va sen­tir el pri­mer crit: “Pare!” Lla­vors sí que es va arre­mo­li­nar un grup de curi­o­sos a obser­var com el fill li aixe­cava el camal dels pan­ta­lons, el feia esti­rar per estron­car-li el reg i li pre­mia l’hemorràgia amb la mà. N’hi va haver prou amb això perquè deixés de sag­nar. Per als que no van fer res, amb els seus moca­do­rets a la boca, tan des­con­fi­ats i tibats, no exis­teix encara cap mani­o­bra, ni d’emergència, que els pugui sal­var.