Trist honor

Josep Duran i Ber­tran, un «pobre jor­na­ler» vidu de cin­quanta-cinc anys, fill de Pra­dell de la Tei­xeta, va tenir el trist honor de ser el pri­mer mort que es va enter­rar al nou Cemen­tiri Gene­ral de la Ciu­tat de Reus. Aquest prop­pas­sat dos de gener n’ha fet cent-cin­quanta anys. El comú havia pro­jec­tat que el pri­mer mort, com encara se l’ano­mena, fos enter­rat al cen­tre geomètric del qua­drat que era el cemen­tiri que s’aca­bava de cons­truir. Com que la mort no avisa de l’hora, el comú havia resolt que qui tingués el trist honor de ser el pri­mer tras­pas­sat de l’any 1871, fos ric o pobre, tin­dria una sepul­tura d’honor, i si no s’ho podia pagar, la ciu­tat se’n faria càrrec, com final­ment va pas­sar.

El Reus libe­ral, des­a­com­ple­xat i valent del segle XIX va ado­nar-se que l’antic cemen­tiri del Roser que­dava estret al crei­xe­ment sos­tin­gut de la ciu­tat. Com passa mol­tes vega­des, un pro­blema col·lec­tiu es resol amb un gest par­ti­cu­lar i aquest va ser el de Josep Sardà i Cailà que va dei­xar el seu patri­moni a la ciu­tat perquè es cons­truís un nou cemen­tiri a la ciu­tat, un cemen­tiri que havia de ser, i és, sin­gu­lar, aire­jat, higiènic, endreçat, bell, i sobre­tot havia de ser laic. El cemen­tiri havia de poder aco­llir, i acull, a tot­hom que tras­passa sense que les seves cre­en­ces o cir­cumstàncies de la mort siguin excusa per negar-li un lloc per pas­sar des­cans etern. Garan­tir la dig­ni­tat de qual­se­vol que mori ara ens sem­bla una qüestió molt lògica, però, la ciu­tat de Reus va ser la pri­mera que ho va tenir clar i que ho va posat a la pràctica dins de l’Estat.

En aquest país la història avança a bat­ze­ga­des, enda­vant i endar­rere, a la par­tida de defunció de Josep Duran el capellà de torn va escriure que havia estat enter­rat al cemen­tiri par­ro­quial, com si res hagués can­viat. Amb la res­tau­ració borbònica de 1874 pri­mer, i amb el fran­quisme després, el cemen­tiri de Reus va per­dre els seu caràcter gene­ral, i mal­grat això sem­pre ha tor­nat a la seva idea fun­da­ci­o­nal, i enguany tenim el trist goig de feli­ci­tar-nos-en.