La llum i l’ascensor

Arriba el tem­po­ral i el món es col·lapsa. I no hi ha un sol motiu. Hi ha, d’entrada, el que li estem fent al pla­neta des de fa dècades, amb un crei­xe­ment foras­se­nyat que els gurus sense cor del libe­ra­lisme sal­vatge asse­gu­ren que és neces­sari i impa­ra­ble. També podríem apel·lar a la res­pon­sa­bi­li­tat dels encar­re­gats de traçar les infra­es­truc­tu­res, que en reben el pro­fit i que, no ho obli­dem, tenen l’obli­gació del man­te­nir-les. Hi ha les vies de comu­ni­cació, però també, i sobre­tot, les xar­xes de sub­mi­nis­tra­ments, com ara l’elec­tri­ci­tat, tan fetes i dei­xa­des estar que paren de ser­vir ener­gia quan el clima o la demanda s’exa­ge­ren una mica. Cal asse­nya­lar també els qui, podent-ho evi­tar, han permès que col·lec­tius de risc pas­sin fred o gana. Perquè no és el mateix que­dar-se a casa amb la cale­facció i el rebost assor­tit que sense llum i amb les cano­na­des glaçades en un barri degra­dat. I tot ple­gat ens remet a les grans empre­ses i els direc­tius amb sous desor­bi­tats i als polítics amb poder per can­viar les coses. Però també a la consciència indi­vi­dual que tenim com a con­su­mi­dors i com a votants. Hi ha drets, com ara l’habi­tatge digne, l’ali­men­tació i la suficiència energètica, que no es nego­cien. Que la igual­tat d’opor­tu­ni­tats que ens venen és una qui­mera perquè l’ascen­sor social, com els altres ascen­sors, no fun­ci­ona si no hi ha llum.