L’ombra d’un gos perdut

“Tot­hom neces­sita algú a qui mirar des de dalt. Fins i tot el pobre neces­sita el gos.” Parau­les de John Adams, segon pre­si­dent dels Estats Units, reco­lli­des per la pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat de Loui­si­ana Nancy Isen­berg en la inves­ti­gació White Trash –escòria blanca–, els igno­rats 400 anys d’història de les clas­ses soci­als, que avui citem en l’acte de comiat de Donald Trump, perquè no hi ha cap dubte que durant el seu man­dat ha adop­tat eficaçment aquest nefast vere­dicte. White Trash és un lli­bre molt reco­ma­na­ble per com­pren­dre, més enllà del conte ofi­cial, quina mena de pasta amal­gama la cons­trucció del país més miti­fi­cat del món, ensurts a part. Segons l’autora, la d’una divisió de clas­ses tan extrema –i poc o gens reco­ne­guda– que inva­lida el sen­tit genuí de la democràcia. Con­tun­dent con­clusió a la qual arriba després de des­mun­tar el mite fun­da­ci­o­nal de la colo­nit­zació i de la inde­pendència, el de la recon­ci­li­ació poste­rior a la guerra civil i el del somni ame­ricà / terra d’opor­tu­ni­tats, i d’atu­rar-se en el que con­si­dera una cons­tant en la tra­jectòria política del seu país: la mani­pu­lació eli­tista de les ten­si­ons entre blancs pobres i negres pobres per frus­trar qual­se­vol intent d’aliança en defensa dels seus drets com a tre­ba­lla­dors. Els sona? És la pugna dels penúltims con­tra els últims, o dels últims con­tra els penúltims, que pro­por­ci­ona sucu­lents rèdits als explo­ta­dors, com ja adver­tia Mar­tin Lut­her King en les seves refle­xi­ons sobre classe i raça. Se’n va Trump, sí, però deixa en un pit­jor estat l’escòria blanca que l’ha seguit com l’ombra d’un gos per­dut –i rabiós.