Tribuna
Els ulls de la seva mare
La feminista algeriana Wassyla Tamzali, que s’autodefineix com a atea de tradició musulmana, és una experta en la denúncia del terrorisme moral i religiós contra la llibertat de les dones i no s’ha cansat mai de cridar als quatre vents l’horror de les presons físiques i mentals emparades en la promoció de la virtut –sempre femenina– i en la prevenció del vici –sempre masculí– per anul·lar, finalment, tota possibilitat de vida que mereixi tenir aquest nom. En el seu llibre El burca com a excusa, editat el 2010, recomanable per a tothom i més encara per a qui confon la crítica a l’apartheid de gènere amb el que ella anomena pretextos d’antropòleg –i jo hi afegiria relativismes covards: “És la seva cultura, no hi projectem visions colonialistes”–, hi narra una escena que aleshores em va impressionar fortament i que anys després té un sentit encara més esfereïdor.
Els fets passen a l’Afganistan, en la primera etapa del domini talibà. Un infant malalt espera torn en un ambulatori atrotinat i busca desesperadament i inútilment la mirada de la seva mare per calmar la por, el dolor o el neguit que l’envaeix. Inútilment perquè la persona que el sosté està coberta de cap a peus i una malla prou densa a l’altura dels ulls impedeix el contacte visual. I em pregunto: com ha crescut un nen que ha tingut per mare un cos omís, reclòs en si mateix i torturat; un cos fantasma del qual literalment ha mamat però del qual no ha pogut alimentar el seu afecte ni el seu respecte; un cos indefens, que no transpira, que s’escama i s’omple de nafres; un cos sospitós, segregat, condemnat? Ens ho podem imaginar: aquest nen espantat de la foto antiga s’ha convertit en el botxí de la seva mare, com tants altres que s’han fet grans aprenent a no mirar i a no sentir, a naturalitzar el menyspreu i l’odi i a executar les ordres dels clergues barbuts que són a la vegada legisladors, policies i jutges, tant al carrer com a les cases, i que des de l’agost del 2021 han tornat amb més força i determinació per esborrar les dones del mapa, per deixar-les morir de suïcidi o d’assassinat lent, que és el mateix. Aquell nen espantat ara és un marit o un pare entossudit a defensar l’honor de la tribu o els principis de la xaria, en fatal aliança, tant se val, i a custodiar la reputació d’aquelles que han nascut o caigut sota la seva tutela.
Vint-i-tres milions d’afganeses sense drets ni veu, sense poder estudiar a partir dels 12 anys ni treballar a l’administració, a les forces de seguretat, als bancs, a les ONG, sense poder escoltar música, ni asseure’s en un parc, ni parlar entre elles, ni fer esport ni utilitzar els banys públics, l’única manera per a moltes d’accedir a aigua calenta i a la higiene íntima. La barbàrie es repeteix i amb crueltat afegida, perquè aquesta vegada el món les ha abandonat i comença a arranjar les anomenades “relacions no oficials” amb el règim i les dones en són la moneda de canvi, res de nou sota el sol. Mentrestant, els talibans reblen el clau de la repressió fins a límits atroços: si resulta que elles tampoc poden exercir de metgesses, infermeres o llevadores, qui les atendrà quan estiguin malaltes o vagin de part? Cap metge/home, per descomptat, o sigui que ningú. Es tracta, ras i curt, d’un genocidi de gènere que s’hauria de perseguir o, almenys, fer efectiva la protecció internacional de les seves víctimes. Mentrestant, la follia s’estén: ara fan tapar les finestres dels habitatges perquè cap veïna pugui ser entrellucada en l’àmbit domèstic. Aquests carcellers tan poderosos i reconsagrats en les seves creences delirants no s’adonen que ells també s’estan tancant a la presó? Que ja no s’hi veuen? (i no és només una metàfora). S’ha de ser curt d’enteniment a més de malvat! Això és el que passa quan a la mare d’un nen li oculten la mirada, quan una societat és captiva del fanatisme masclista, quan interessos espuris decreten l’infern per a les més vulnerables i el silenci còmplice, quan no s’entén que la infàmia mai s’atura aquí.
(Article dedicat a la periodista Mina Mangal, reconeguda per la seva persistent defensa dels drets de les nenes a anar a l’escola i que el dia 11 de maig del 2019, als 27 anys, fou tirotejada a Kabul mentre esperava el cotxe que la traslladaria al Parlament, on treballava d’assessora cultural. Havia aconseguit divorciar-se d’un marit que la maltractava, que no acceptava que exercís la seva professió i que va encarregar el crim).