De Farners a Tossa a peu

Quan lle­gei­xis aquesta columna, esti­mat lec­tor pandèmic, el Pare Pelegrí ja estarà refent el camí cap a Tossa després d’oir missa matu­tina a Santa Coloma de Far­ners. Hi arri­barà a hora fos­cant, la cam­pana de l’antic hos­pi­tal repi­carà i ell anun­ciarà al poble que dona la comissió de ser­veis per enlles­tida. “[...] El que de veri­tat a un tos­senc emo­ci­ona, / fins al punt que aguan­tar-se les llàgri­mes no pot, / és quan a la tor­nada el pelegrí amb veu tre­mo­losa / cer­ti­fica a tot el poble que «ja s’ha acom­plert el Vot»”, diu la tos­senca Trini Mun­det en un poema que enso­pega tant amb la mètrica com els cami­nants ho fan amb les pedres. A mi el que m’estova de debò d’aquesta devota acti­vi­tat és ima­gi­nar-me el romeu entrant a casa seva, tra­ient-se aquell bar­ret tan poc aero­dinàmic, el gam­beto, les botas­ses i banyant-se els peus en aigua calenta i sal. A veure, qua­ranta what­sapps sense res­pon­dre, per sant Sebastià, ja t’hi pots posar de seguida...! Cada any cen­te­nars i cen­te­nars de per­so­nes acom­pa­nyen el Pare Pelegrí en la cami­nada anual que fa mig segle que dura. Aquest any només ho han pogut fer cinc per­so­nes. Algun dia sabrem que, con­ve­ni­ent­ment dis­fres­sats, eren el con­se­ller El Hom­rani, la con­se­llera Vergés, el doc­tor Argi­mon, el vice­pre­si­dent Ara­gonès i, natu­ral­ment, el pre­si­dent Torra. Aquest últim els deu haver indi­cat la millor sor­tida del seu poble d’adopció men­tre els lle­gia frag­ments del Fra Anselm i de la Pere­gri­nació del Ven­turós Pelegrí, unes obre­tes que, fins al segle pas­sat, tants minyons d’aquest país havien tin­gut com a lli­bre de pri­me­res lle­tres. Només cinc per­so­nes... I això és excep­ci­o­nal? Però si hau­ria de ser la norma a par­tir d’enguany! Res de comi­ti­ves, peri­o­dis­tes i rebu­des edilícies. Som o no som en temps de pesta? Doncs que torni l’ambi­ent que per­toca. Mitja dot­zena de romeus cami­nant embos­cats, cap­cots, invo­cant el sant, pas­sant per pobles emboi­rats pels pecats de pen­sa­ment i el fum de grei­xo­ses fogue­res. Aquí, un mer­cat medi­e­val de debò, pes­ti­lent, amb expòsits plo­rant i algun enca­de­nat que ja ni crida. Allà, uns mon­jos goli­ards. Rates. Usu­rers. Feti­lle­res anti­vac­cins... I res de limi­tar l’afo­ra­ment a l’església far­ne­senca. Sense bars, ni res­tau­rants, ni sales de festa, la gent frisa tant per sor­tir a fer-se sen­tir que està més que dis­po­sada a can­tar gre­gorià tot fla­gel·lant-se en grup només per tor­nar a reviure els kara­okes i les con­tor­si­ons del cos. Torna el Dies irae.