La inflació i els tipus

Fa trenta anys aques­tes dues parau­les –inflació i tipus d’interès– feien tre­mo­lar els empre­sa­ris i els bancs. Actu­al­ment passa a l’inrevés. O més ben dit, gai­rebé ningú sap què és la inflació, men­tre que els bancs es pre­o­cu­pen molt dels tipus d’interès que apli­quen als seus crèdits.

Una pre­gunta que ens hem de fer, abans que res, és la del cost del diner. Qual­se­vol pro­ducte comer­cial, indus­trial o de ser­veis té un valor que es paga amb diners. Actu­al­ment, però, el diner costa un interès mise­ra­ble de l’1%, de manera que els bancs no tenen gaire interès a dei­xar un diner sense cost. Els crea molts pro­ble­mes, ja que si els bene­fi­cis no s’omplen de les diferències entre el diner rebut i el diner dei­xat, no es veu gens clar d’on pot sor­tir un compte de resul­tats que faci goig.

La inflació és el poder adqui­si­tiu de la moneda. És a dir, allò que et donen per una quan­ti­tat deter­mi­nada d’una moneda. La gent es pen­sava sovint que el preu dels pro­duc­tes crei­xia, cosa que no era veri­tat. El que es produïa era que la moneda per­dia el seu valor res­pecte del valor ina­mo­vi­ble del pro­ducte. L’Estat espa­nyol va patir molt per l’existència d’un tipus d’inflació molt alt que exi­gia molt sovint la deva­lu­ació de la pes­seta, o sigui la pèrdua del valor adqui­si­tiu de la moneda pròpia res­pecte de les altres.

Els tipus d’interès i la inflació han donat un tomb en els dar­rers anys. D’inflació ningú en parla, tot i que els cap­da­van­ters del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal la men­ci­o­nen en veu baixa i d’ama­gat com si es tractés d’una paraula obs­cena. Per­so­nal­ment, crec que un mínim aug­ment de la inflació que oscil·lés entre un 3% o un 4% seria bene­ficiós per a tota l’eco­no­mia: els bancs podrien tre­ba­llar i treure bene­fici de les ope­ra­ci­ons i els dipo­si­tants o estal­vi­a­dors podrien acon­se­guir una renda mínima pels seus diners sobrants.

Aquest és un dels pro­ble­mes fona­men­tals que tenen les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res inter­na­ci­o­nals a l’hora d’ela­bo­rar una política monetària. Em sem­bla que s’equi­vo­quen. Si Déu ho vol, en un ter­mini que no goso con­cre­tar, ens trau­rem del damunt el maleït coro­na­vi­rus. El resul­tat serà una crisi que es mul­ti­pli­carà per 10, si no es llança diner al mer­cat. Es trac­ta­ria, lògica­ment, de diner nou, sense cober­tura, d’aquell que afa­vo­reix l’apa­rició de la inflació. Però no ens ha de fer por, i la història ens ho demos­tra prou bé. Key­nes va defen­sar aquesta solució després de la Pri­mera Guerra Mun­dial. El dal­ta­baix del 2008 es va solu­ci­o­nar amb l’emissió d’una quan­ti­tat immensa de dòlars nous. Si el mer­cat no els hagués tro­bat, hau­ria que­dat com un ani­mal sense ossos o, pot­ser més ben dit, amb ossos però sense carn. Els resul­tats han estat sem­pre posi­tius. Un premi Nobel d’eco­no­mia, Mil­ton Fri­ed­man, que pre­ci­sa­ment no m’ins­pira gaire sim­pa­tia, va dir que històrica­ment el tipus d’interès del mer­cat euro­peu i del dels Estats Units havia estat del 4%. En tot cas, no havia estat del 0% o de l’1%. Un diari val entre 1,20 i 1,50 euros i el diner no val res, tot i que la gent tre­ba­lla, roba, estafa per acon­se­guir-lo en la major quan­ti­tat pos­si­ble. Em sem­bla –i no soc jo sol qui ho diu– que hem de fer donar un tomb a l’eco­no­mia. Els empre­sa­ris han de poder pagar un 6%, 7% o un 8%, men­tre que els bancs han de poder cobrar un 4% o un 5%. D’això se’n diria una eco­no­mia finan­cera equi­li­brada. És un ter­reny en el qual els polítics han d’impo­sar els seus cri­te­ris als eco­no­mis­tes, ja que aquests tenen raó quan par­len d’interes­sos mínims, però són els polítics els qui han d’impo­sar interes­sos raci­o­nals.

En eco­no­mia també s’ha de ser bon minyó.