De què fa olor el feixisme?

Hi ha lli­bres indis­pen­sa­bles. El filòsof Jason Stan­ley, a Fatxa (Ed. Blackie Books), fa dis­secció dels meca­nis­mes del fei­xisme per acon­se­guir el poder i con­di­ci­o­nar les nos­tres vides i que és d’allò més esca­ient en època elec­to­ral, en què els dis­cur­sos s’abran­den en mítings cro­no­me­trats per coin­ci­dir amb els tele­notícies i en què els líders pro­cla­men veri­tats abso­lu­tes i pro­me­ten solu­ci­ons sim­ples, d’aque­lles que podem escol­tar entre senyors amb alè de bar­reja a la barra d’un bar greixós. Stan­ley, cone­gut també per haver reve­lat que un par­tit d’ultra­dreta (que hau­ria de ser igno­rat en tots els mit­jans i del qual per tant no cal esmen­tar el nom) no és, com s’auto­pro­clama, una orga­nit­zació “espa­nyola”, sinó que està finançada pels matei­xos grups de poder inter­na­ci­o­nals que sos­te­nen fac­ci­ons equi­pa­ra­bles en altres països, ens recorda alguns dels tics apa­rent­ment inno­cus que tufe­gen a fei­xisme: al·lusi­ons cons­tants a un pas­sat miti­fi­cat i pol­segós, men­ti­des inver­sem­blants rei­te­ra­des fins que sonen a veri­tat, clams a l’ordre públic, ús de la por com a eina de con­trol i crítiques a la cor­recció política (que seria un dels pilars no ja de la democràcia, sinó de la civi­lit­zació mateixa)... Una soci­e­tat evo­lu­ci­o­nada no ha de parar esment a cants de sirena i sí mirar els pro­gra­mes que defi­ni­ran el futur amb les ulle­res de lle­gir entre línies.