‘Mirabilis tempus’

Temps de mera­ve­lles. Però temps que dura poc, només els catorze dies de la cam­pa­nya elec­to­ral. Sovint ho he pen­sat: esta­ria bé que les cam­pa­nyes elec­to­rals dures­sin tot l’any, perquè tot l’any podríem viure amb il·lusió i espe­rança, tot l’any seríem escol­tats, avi­ci­ats, ben ate­sos. Durant les cam­pa­nyes elec­to­rals és l’època en què sor­gei­xen el que en podem ben dir mes­sies humans, uns homes i unes dones que volen sal­var-nos de tot mal, bé que saben i sabem que fra­cas­sen una i una altra vegada. Però no hi ha res a fer, hi tor­nen sem­pre. Usen parau­les infla­des i cam­pa­nu­des que volen resol­dre pro­ble­mes i ens pre­sen­ten la política com a la noció salvífica de la huma­ni­tat. Sento haver-ho de dir (o pot­ser no ho sento), però no crec gaire en els polítics actu­als, i en alguns encara menys que en d’altres, sobre­tot en temps d’elec­ci­ons, que és una època de zel, quasi com­pa­ra­ble al mes de febrer per als gats i les gates.

Els par­tits, per boca dels can­di­dats, pre­sen­ten pro­pos­tes recur­rents: si gover­nen abai­xa­ran els impos­tos, afa­vo­ri­ran els des­val­guts, des­vet­lla­ran l’eco­no­mia, ado­ba­ran la sani­tat, millo­ra­ran l’ense­nya­ment, vigi­la­ran l’eco­lo­gia, pro­mou­ran ener­gies sanes i reno­va­bles, per­se­gui­ran l’espe­cu­lació, la cor­rupció i tot allò que sigui irre­gu­lar, il·legal o anor­mal... ni Paga­nini feia uns solos de violí tan deli­ci­o­sos! Ens par­len de futur, i el futur només és un fan­tasma amb les mans bui­des, que pro­met molt, però no té res. Durant la cam­pa­nya elec­to­ral penso en Potemkin, aquell per­so­natge amant de Cata­lina de Rússia, que cons­truïa deco­rats quan l’empe­ra­driu visi­tava els mise­ra­bles pobles de Cri­mea. Potemkin orde­nava pin­tar cate­drals, palaus i pobles fal­sos. Sort encara que en aquesta cam­pa­nya no veiem can­di­dats abraçant i besant bebès, o fent la gara-gara davant les para­des de cebes, toma­tes i pas­ta­na­gues als mer­cats.

Aquest paper, que pot sem­blar una pro­clama con­tra tota política i con­tra tot­hom que es dedica a aquesta mes­tria, només pretén ser una reflexió en veu alta (diguem-ho així) de qui, desen­ga­nyat i tot com està dels polítics i la política, en cap moment diu que no s’hagi d’anar a votar. Cal anar-hi, perquè sem­pre hi ha un “menys dolent”, com deia Churc­hill. Però, però... em dema­nen anar a votar diu­menge que ve, i el metge em reco­mana de no moure’m de casa. Què faig? Dubto. I és que, de les coses segu­res, la més segura és dub­tar, no ho tro­ben?