Els 80 de Lluís Roura

Em fa goig dir que he anat seguint la feinada que es proposà el meu amic quan decidí escriure el que en podem dir les seves memòries, feinada que ha dut a terme de forma brillant. El resultat, després de mesos i mesos de treballar-hi, és aquest magnífic llibre Lluís Roura - 80 anys de memòries, un imponent memoràndum que ho abasta absolutament tot, amb relació a la seva vida i obra. Penso que és bo de fer notar especialment que el perfeccionisme i miraments que Roura ha aplicat sempre a la seva pintura, en el llibre també hi són evidents i notoris. A en Lluís, fidel company de viatge en nombroses sortides per aquests mons de Déu, li he de dir que li agraeixo, ara públicament, que m’hagi fet conèixer i tractar gent entranyable amb qui hem seguit mantenint una bella amistat. Són molts i no cabrien en una llista aquí, però no puc deixar d’esmentar Montserrat Vayreda, Anna Maria Dalí, Josep Maria Puig de Veneçuela, Albert Bueno de Cabestany, Maria Perxés, Efi i Manolis Niadas d’Atenes, el doctor Miquel Verdaguer, etc., etc. I és pels viatges fets en la seva companyia, amb la Paquita, la Carme i altres amics, que he rememorat llocs, àpats, inauguracions i situacions que ja s’anaven adormint sota la cendra del temps, amb la lectura ara reviscolats i de quina manera. Un servidor en pintura no hi entén gaire, o gens. Però davant l’amic pintor, que conec des de fa anys, sí que vull dir que és un home d’ofici honrat. La llum, els contrastos, el roig ardent de les roselles, el morat opalí del esparcets, els grocs de la posta i la inesgotable gradació de verds, ho trasllada tot directament de la natura. Del paisatge a la tela. Sense estratagemes. Sense laboratori. Sense colors maquinats en la clandestinitat de l’estudi. És evident de tota evidència que, per conèixer Lluís Roura i la seva obra, si no és que la coneixença sigui personal, llegir aquest llibre és el millor procediment, perquè, ja ho he dit abans, no s’ha deixat res ni d’ell ni de la seva obra. Quan li vaig telefonar per dir-li que ja l’havia llegit i em va dir què em semblava, només li vaig fer un retret molt subjectiu: és un llibre que no puc llegir al llit perquè pesa tres quilos i, ajagut al catre, el meu abdomen no pot aguantar gaire estona aquest pes.