Anar per feina

Aquest febrer es com­pleix un any de l’anunci d’elec­ci­ons fet pel pre­si­dent Quim Torra. Tot i que les vota­ci­ons no es van aca­bar cele­brant fins diu­menge pas­sat, aque­lla com­pa­rei­xença sí que va ser el tret de sor­tida d’una cam­pa­nya elec­to­ral que s’ha fet eterna. Si el pre­text per final­ment no con­vo­car-nos a les urnes va ser cen­trar-se en la gestió de la crisi sanitària, la con­seqüència real va pren­dre un caire total­ment con­trari: l’any sen­cer de la pandèmia ens l’hem pas­sat foca­lit­zats en l’horitzó elec­to­ral, pen­dents d’enques­tes i col­pits per cons­tants sor­ti­des de to tea­trals per mar­car per­fil. Havent-nos vist obli­gats a votar en unes con­di­ci­ons molt més com­pli­ca­des que les habi­tu­als, fet que ha supo­sat una bai­xada impor­tant de la par­ti­ci­pació, seria lamen­ta­ble esgo­tar els ter­mi­nis men­tre s’espe­cula amb una repe­tició elec­to­ral. Ara que ja tot el peix està venut, amb uns resul­tats ben clars que reve­len el repar­ti­ment d’escons i quina és la can­di­da­tura capaç d’estruc­tu­rar una majo­ria par­la­mentària al seu vol­tant, el mínim que podem exi­gir és que es vagi per feina i es recu­peri el temps per­dut. Hau­ria de ser ben sen­zill: l’inde­pen­den­tisme ha de gover­nar perquè ha gua­nyat en vots i escons. Dins d’aquesta majo­ria la força pre­e­mi­nent és ERC i el pre­si­den­ci­a­ble és Pere Ara­gonès. Si fins ara s’han pogut cons­ti­tuir governs seguint aquesta pre­missa, amb un repar­ti­ment dife­rent fruit dels resul­tats elec­to­rals ante­ri­ors, no hau­ria de ser gens difícil enlles­tir-ho ràpid aquest cop: ja hi tenen pràctica. Tota dilació només com­por­tarà un gui­ri­gall estèril i par­ti­dista.