Fer el que cal

Aquest diu­menge, el pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, Jordi Cui­xart, dema­nava als par­tits inde­pen­den­tis­tes que no mal­ba­ra­tin el resul­tat històric del 14 de febrer. Ho feia envol­tat de per­so­na­li­tats que, al llarg de 40 anys, amb la seva feina han con­tribuït a l’avenç de l’inde­pen­den­tisme. Un cor­rent polític que ja és cen­tral al nos­tre país i, després d’uns ini­cis tes­ti­mo­ni­als al prin­cipi de la tran­sició, majo­ri­tari. I també, no ho obli­dem, molt divers. Majo­ri­tari i molt divers, dues carac­terísti­ques inse­pa­ra­bles que són la cara i la creu de la mateixa moneda.

Asso­lir el 51% dels vots i la majo­ria abso­luta d’escons del Par­la­ment obliga a fer el que cal. Amb aquests resul­tats i la situ­ació social, econòmica i política que vivim, l’inde­pen­den­tisme hau­ria de poder esde­ve­nir de con­fiança i pre­dic­ti­ble i no obli­dar-se de l’abs­tenció que ha patit. Cal fer política i cal fer polítiques, no par­ti­disme. Cal comp­tar amb la diver­si­tat, que es repe­teix tos­su­da­ment, i no mirar d’arra­co­nar-la. Cal enten­dre l’acord com una for­ta­lesa i no com una debi­li­tat; i cal fer les coses bé. El país s’ho mereix i, sobre­tot, ho neces­sita.

Esquerra ha gua­nyat, tal com ja ho va fer en les dar­re­res elec­ci­ons a Madrid. Cal feli­ci­tar qui gua­nya. Però ha gua­nyat per poc. Gua­nyar per un no és tenir l’hege­mo­nia, cal accep­tar-ho. Cal que qui ha per­dut, i qui fins i tot no ha obtin­gut repre­sen­tació, com a mínim refle­xi­oni. Cal aban­do­nar la peti­tesa i la mes­qui­nesa. I, sobre­tot, el que cal és recu­pe­rar l’espe­rança i aban­do­nar el retret. Cata­lans, Cata­lu­nya!.