Batalles de Farners

L’his­to­ri­a­dor Edward Gib­bon (un clàssic entre els clàssics) ens explica com l’empe­ra­dor Jus­tinià va gosar inter­rom­pre la cerimònia de con­sa­gració de l’església de Santa Sofia, a Cons­tan­ti­no­ble: —”Lloat sigui Déu, que m’ha con­si­de­rat digne d’acom­plir tan gran­di­osa obra. T’he vençut, Salomó!” Això va ser un desem­bre del 537, després de sis anys de tre­balls sense des­cans. Jus­tinià va tenir sort que TV3 encara es tro­bava en fase de pro­ves. Si la cadena s’hi hagués ficat pel mig, ja hi pots pujar de peus que tot hau­ria anat d’una altra manera. Pri­mer hau­ria sor­tit la repor­tera Can­dela: —”Ja pots comp­tar, quina cúpula! Sem­bla una còpia de la del Panteó d’Agripa...” I el repor­ter Ivan hau­ria repli­cat: — “I el tem­ple de Jeru­sa­lem, què? Si va aca­bar trin­xat, després de morir Salomó! Els bizan­tins us pas­sa­rem la mà per la cara...” Tot seguit en Roger de(s) Gràcia hau­ria posat pau mirant fixa­ment a càmera: — “Tran­quils. Sereu vosal­tres qui deci­di­reu el monu­ment que més us agrada i passa a la gran final, on ens veu­rem les cares i...”. I Jus­tinià, és clar, espe­rant asse­gut el vere­dicte, que s’hau­ria fet espe­rar fins a tenir enlles­tit un pro­grama espe­cial per a cre­tins. Ai, TV3! Un mitjà que ha col·labo­rat com cap altre a infan­ti­lit­zar i reduir la soci­e­tat cata­lana a la medi­o­cri­tat, ara des­plaça el valor de la meri­tocràcia a les pedres calla­des dels monu­ments. La bata­lla de les absur­di­tats. Millor aquest mones­tir o aquell altre? Quin cas­tell talla el bacallà? Gua­nyarà aquesta casa moder­nista o la de l’altra banda? Per sort Santa Coloma no entra en aquest des­propòsit. Tant l’ermita de Far­ners com el cas­tell que la senyo­reja que­den des­lliu­rats de la cate­go­rit­zació de monu­men­ta­li­tat i, doncs, se sal­ven d’entrar en con­te­ses d’aquesta mena, que no tenen ni cap ni peus. Con­ti­nu­a­ran fent la seva allà dalt, al ter­rat de la ciu­tat, com qui hi estén la roba de la Història. Cada dia, uns quants colo­mencs con­ti­nu­a­ran pujant-hi per si els manca alguna cosa i una vegada a l’any el poble s’hi aple­garà per embol­ca­llar-los d’esti­mació més que no pas de xovi­nisme. I serè, ama­rat d’una dis­creta bellesa, l’entorn con­ti­nuarà omplint de natura els ulls del cami­nant, que en bai­xarà amb un poema de Vinyoli entre lla­vis i al cor, la deter­mi­nació necessària per afron­tar la bata­lla monu­men­tal de debò, la de la MAT. Fins que el crit res­so­narà a dalt de la mun­ta­nya: “Hem estat dig­nes d’impe­dir tan gran­di­osa agressió. Red Elèctrica, t’hem vençut!”