Noranta anys d’un estanc

Una bos­seta amb lla­mi­na­du­res ofe­ria, fa alguns dies, en Joan Ber­tran Gela­bert als cli­ents i amics de Llo­ret per cele­brar els noranta anys del seu esta­bli­ment. “La pandèmia no em deixa fer més”, hi afe­gia. L’estanc del car­rer de la Vila va començar, en efecte, cap al 1931 i la mes­tressa fou la Con­xita Metje Macià. És pos­si­ble que el seu pare, Miquel Metje, ja ho tingués un temps abans. L’any 1964 l’estanc fou tras­pas­sat al nebot sobre­vin­gut Bel­tran Ber­tran Dunyach, i el 1990 passà a mans de Joan Ber­tran Gela­bert, que s’hi va jubi­lar fa temps i que ha aca­bat tras­pas­sant-ho també a un fill. Els estancs eren un esta­bli­ment sin­gu­lar que ofe­ria el mono­poli esta­tal de l’explo­tació i venda de certs pro­duc­tes. La història ve de lluny. El segle XIV ja hi havia el mono­poli de la sal. El 1634 s’establí el del tabac. Aquest, l’any 1887, es va con­ce­dir a una empresa arren­datària que l’ha tin­gut fins ara i que arri­bava a la gent a través dels estancs. Aquests esta­bli­ments els tenim asso­ci­ats a la ban­dera espa­nyola que hi havia pin­tada a l’entrada, sobre la porta, i que els dis­tin­gia. Ells i la caserna de la Guàrdia Civil devien ser els únics llocs que osten­ta­ven l’ense­nya esta­tal. El tabac i els mate­ri­als de pape­re­ria que venien els con­fe­ria una olor espe­cial. Habi­tu­al­ment, en l’aspecte ofi­cial, aquests comerços venien sobre­tot tabac, segells mòbils i de cor­reu i efec­tes tim­brats. És evi­dent que, ara, tenen també altres pro­duc­tes molt diver­sos. A Llo­ret el pri­mer estanc el va esta­blir l’any 1854 Melc­hor Mon­tero Par­riza, que incloïa l’exclu­siva de ven­dre pólvora. Dels Mon­tero passà als Surís, que dar­re­ra­ment l’han tras­lla­dat del car­rer de Sant Romà, 3, al barri del Rie­ral. Amb el temps han anat sor­tint altres estancs, però els carismàtics han estat sem­pre el dels Surís i el dels Ber­tran. Val a dir que el pas dels anys ha modi­fi­cat el pro­ducte: els segells, tan cobe­jats pels filatèlics, es pre­sen­ten ara, a vega­des, amb un engo­mat que els inu­ti­litza per a les col·lec­ci­ons. I el tabac, que tanta cli­en­tela, sobre­tot mas­cu­lina, atreia, és denun­ciat com a nociu i, per tant, sub­jecte a una pro­gres­siva i vol­guda des­a­pa­rició. Però el carisma dels estan­quers és una altra cosa i en Joan Ber­tran tanca, en el cas del car­rer de la Vila, la saga d’una gent entre­gada a un public que li era fidel. Un públic que el tenia de referència i, per la seva cen­tra­li­tat urbana, el feia ser­vir, amb la aqui­escència dels pro­pi­e­ta­ris, fins i tot de punt de reserva de tiquets per a fes­tes benèfiques i soci­als i altres esde­ve­ni­ments.