Quan érem bruixes

Si mai visi­teu la ciu­tat nord-ame­ri­cana de Salem hi tro­ba­reu brui­xe­ria per tot arreu. Podreu com­prar bar­rets cònics de qual­se­vol mida i mate­rial; veu­reu que el depar­ta­ment de comu­ni­cació de l’Ajun­ta­ment uti­litza la figura d’una bruixa dalt d’una escom­bra per pro­moure la neteja a la ciu­tat; us podreu fer fotos davant l’estàtua de la pro­ta­go­nista de la famosa sèrie de tele­visió Bewitc­hed, fer-vos pas­sar la calor a la gela­te­ria Witc­hes i així anar fent. En resum: Salem s’ha con­ver­tit en una mena de parc temàtic sobre la brui­xe­ria que con­vida els foras­ters a pas­sar-hi un dia diver­tit i ple de màgia. La pega, és clar, és que la cacera de brui­xes que ha fet famosa el que ara és una ciu­tat bonica i tran­quil·la va ser un dels epi­so­dis més esgar­ri­fo­sos de la història dels Estats Units. El 1692 va començar un procés en què més de dues-cen­tes per­so­nes –la majo­ria dones– van ser acu­sa­des de brui­xe­ria. Vint-i-cinc d’elles van morir pen­ja­des i mol­tes més van patir les con­seqüències d’un empre­so­na­ment insa­lu­bre, per no par­lar de l’estigma ines­bor­ra­ble de les super­vi­vents. És difícil d’ima­gi­nar com una comu­ni­tat pot recu­pe­rar-se del trauma d’un epi­sodi de tanta violència cau­sada entre veïns; pot­ser el que més s’hi assem­bla és una guerra civil. Però com es pot com­pro­var a Salem, d’una manera o altra el dolor es va anar curant i el que va ser un any de ter­ror i mort amb el temps ha que­dat en poc més que una anècdota i una atracció turística amb un punt morbós. Així doncs, aque­lla cacera de brui­xes va ser fruit d’un estat de boge­ria tran­si­tori i aïllat? Tant de bo.

El preu de ser dife­rent. Unes dècades abans d’aquells fets, quan els avis dels pro­ta­go­nis­tes de la cacera de Salem esta­ven fent la maleta per embar­car al May­flower, al cor del Mont­seny ja hi havia arri­bat el mal­son. La gent estava espan­tada per la fúria d’uns fenòmens mete­o­rològics devas­ta­dors que no recor­da­ven haver vis­cut ni els més vells. Era el 1617, el que es va conèixer com l’Any del Diluvi: una com­bi­nació d’aiguats amb vents fortíssims van durar molts dies seguits i van cau­sar inun­da­ci­ons i des­tros­ses arreu del país. A Vila­drau van tro­bar les cul­pa­bles de tanta desgràcia i totes tenien nom de dona: Mar­ga­rida Puig, Beneta, Maria, Fran­cesca, Maria Joa­neta, Antònia, na Rif­fana, na Pen­ti­nada, na Robina, na Vergés, Lluïsa, Espe­rança i Mar­ga­rida Xeme­neia. Algú va asse­nya­lar que sabia de bona tinta que elles eren brui­xes i s’havien aple­gat al san­tu­ari de Sant Segi­mon a ballar i come­tre actes impurs amb el dimoni abans de pro­vo­car aque­lla des­trucció. Després d’un dit acu­sa­dor en van sor­tir molts més. Per por, per sug­gestió o per mala fe molta gent va veure claríssim que aque­lles dones havien rene­gat de Déu i eren les cau­sants dels mals que tant els feien patir. Eren dones que tenien cos­tums o aspec­tes físics poc habi­tu­als, o eren massa esquer­pes, massa estra­nyes, massa lliu­res o massa sàvies. El que tenien en comú, doncs, era que no com­plien les nor­mes soci­als que s’espe­rava de les dones, que s’esca­pa­ven de la nor­ma­li­tat i sobre­tot del con­trol social, i amb això n’hi havia prou per con­ver­tir-se en el cap de turc de totes les desgràcies. Aque­lles tretze veïnes de la petita vila de Vila­drau van ser jut­ja­des a la baro­nia de Savas­sona, tor­tu­ra­des i envi­a­des a la forca. Avui a Vila­drau es recorda aque­lla història sinis­tra amb la repre­sen­tació anual del Ball de les Brui­xes i amb una sala dedi­cada a la brui­xe­ria a l’Espai Mont­seny. Però aque­lla matança va ser sim­ple­ment un moment negre entre uns veïns ater­rits? De cap manera.

Res­ca­tem-les. A Cata­lu­nya hi ha més de mil casos de dones acu­sa­des de brui­xes (al con­trari del que es creu, jut­ja­des per tri­bu­nals civils més que no pas per l’Església). Arreu d’Europa i a Amèrica en van ser dese­nes de milers. A vostès els en van par­lar a l’escola? A mi tam­poc. No cal ser his­to­ri­a­dora ni sociòloga per enten­dre que un feno­men tan gene­ra­lit­zat no pot ser fruit de cap casu­a­li­tat; algu­nes auto­res ho inter­pre­ten com un càstig i un adver­ti­ment glo­bal a les dones perquè no goses­sin sor­tir del camí mar­cat. Quan encara res­so­nen els bons propòsits del 8 de març, i apro­fi­tant l’impuls de la cam­pa­nya #noe­ren­brui­xes pre­sen­tada fa poc, rei­vin­di­quem la memòria de les vícti­mes d’aque­lla per­se­cució i acon­se­guim que es comenci a expli­car la història de les dones als lli­bres d’història. Perquè no som una anècdota.