Fer casa

Sempre havia pensat que llogar era la millor manera de viure perquè permet la llibertat de canviar de casa segons les circumstàncies de cada moment. Vols canviar de barri, de poble, de país una temporada? Has tingut bessons, t’has separat, vols viure amb amigues? Necessites dues habitacions, ara quatre, i més tard amb dues en tornes a tenir prou? Has trobat un pis amb una terrassa gran i ja t’hi has vist esmorzant els diumenges al matí i muntant una festeta de Sant Joan plena de llums de colors i garlandes?

Una casa nova, passat el tràngol del trasllat, és un món de possibilitats. I un cop hi poses aquell quadre, aquell sofà, aquelles lleixes amb els llibres i aquella figura que vas comprar ves a saber on, el que fins fa una estona era un lloc aliè es transforma en casa teva fins que vulguis: uns anys o per sempre. Et fas teu l’espai i descobreixes els carrers –si ja els coneixies, ara els veus des d’un altre punt de vista– i aviat ja ets una veïna més. Només que ara tot això ja és una quimera.

Em podeu dir que vaig badar no fent el mateix que la majoria dels meus amics i amigues, que es van comprar una casa quan tenien 30 anys i ara ja la tenen pagada o gairebé (tot i que els que van anar una mica més tard han patit com bojos amb les pujades dels tipus d’interès). Al llarg de la vida m’he plantejat canviar de pis quan m’ha semblat, amb la confiança que en trobaria un altre que m’agradés més o m’anés millor per al que necessitava en aquell moment. I que aquesta decisió seria tota meva. D’aquesta figuera, en vaig caure fa quasi deu anys, quan, en acabar el contracte de lloguer d’un pis (en aquella època nefasta en què es feien contractes de tres anys), la mestressa em va dir que no el volia renovar, que se’l volia vendre, i que si jo no el volia comprar n’hauria de marxar. Em va caure el món a sobre. Hi estàvem bé, allà. El preu del lloguer era raonable i, encara que les instal·lacions estaven una mica atrotinades, era espaiós i estava en una plaça on la canalla podia jugar amb seguretat, prop de l’escola i de la família. M’havia imaginat arrelant-hi. Però no podia comprar el pis ni que hagués volgut, de manera que ens vam veure expulsats d’allà. Sense voler-me comparar en cap cas amb les víctimes de l’enorme onada de desnonaments que ja hi havia diàriament a totes les ciutats, vaig entendre per primer cop que el lloguer no era un sistema segur, i el que se sent quan es perd la casa (no en teníem la propietat, però qui hi fèiem vida cada dia érem nosaltres!). Vam anar a viure a un altre lloc, bastant senzill, amb una habitació menys i 300 euros més de preu, i amb l’acord –sota coacció: com podia dir que no?– que a partir del tercer any augmentaria 50 euros al mes. Aquest cop vaig decidir jo: marxaria abans de pagar aquella quantitat, que em semblava abusiva.

eSpòiler: el pis següent encara va ser més car. I per fi vaig entendre que valia més quedar-me quieta una temporada, perquè el panorama és més hostil que mai, i que el que avui és costosíssim demà semblarà una ganga en comparació amb la resta. Ara només miro ofertes de pisos per esport. Però també ho hauré de deixar, perquè em fa posar malalta. Fa una estona he tafanejat el principal portal immobiliari. Busco “Badalona”. Filtre: “lloguer”. Filtre: “preu més baix”. Dels vint primers, quinze són lloguers de temporada. De pisos, diguem-ne, normals de menys de 1.000 euros, només n’hi ha un en tota la ciutat. Un. És un quart sense ascensor en un barri empobrit i l’anunci (que reconeix que el pis “necessita algunes actualitzacions o millores”) s’ha penjat només fa quatre hores, o sigui que suposo que d’aquí a un o dos dies haurà volat. També adverteixen que “a causa de l’alta demanda de lloguers i la impossibilitat d’atendre tots els interessats, es prega enviar prèviament DNI i última nòmina”, perquè, si no, no perdran el temps ensenyant-lo. Potser el llogaran a la primera persona que demostri poder-lo pagar. O potser faran el que s’està posant de moda, que és proposar a la gent que faci ofertes. És a dir, que se’l queda el millor postor.

Malgrat les patacades, jo no he canviat d’idea: continuo creient que el lloguer digne, estable i segur hauria de ser una opció viable i assequible per a tothom. Que no s’hauria de permetre que s’especulés amb una necessitat tan bàsica, i que cal regular molt més aquest mercat. Per això, mentre reso perquè no ens facin fora d’aquesta casa que ja estimem perquè ara és la nostra, m’he fet del Sindicat de Llogateres.