Una decisió històrica

Cal dei­xar pas­sar els dies per enten­dre la decisió de Pablo Igle­sias de dei­xar la vice­pre­sidència del govern espa­nyol per anar de dipu­tat a l’Assem­blea de Madrid, amb l’espe­rança que una aliança d’esquer­res li pugui donar la pre­sidència. Més enllà del fet que és un pas històric, entenc que Igle­sias era cons­ci­ent que podia tenir els dies comp­tats en l’exe­cu­tiu. El més pro­ba­ble hagués estat que si no ple­gava, el PSOE hau­ria con­vo­cat elec­ci­ons gene­rals. El que diu Igle­sias con­tra la corona, el poder judi­cial, con­tra les for­ces de l’ordre o que a Espa­nya no hi ha plena nor­ma­li­tat democràtica, no ho podia dir com a vice­pre­si­dent espa­nyol. I encara menys par­lar com parla de Puig­de­mont, a qui va qua­li­fi­car d’exi­liat polític. I és que són exi­li­ats i pre­sos polítics de l’estat del qual és vice­pre­si­dent.