Masculinitats en construcció

En ple segle XXI, no n’hi ha prou amb tenir homes que s’auto­de­no­mi­nin femi­nis­tes, els neces­si­tem dis­po­sats a des­cons­truir la seva cul­tura mas­clista i a tre­ba­llar per a cons­truir les seves noves mas­cu­li­ni­tats.

Com expli­car als joves ado­les­cents que per a des­mar­car-se de la tra­dició hete­ro­pa­tri­ar­cal en la qual han nas­cut i cres­cut, i de la qual històrica­ment for­men part, no n’hi ha prou amb una sim­ple decla­ració de prin­ci­pis en la qual s’auto­de­no­mi­nin femi­nis­tes? És veri­tat que el seu enun­ciat per si mateix té valor perquè parla d’una dis­po­sició que és impor­tant però no sufi­ci­ent.

Com expli­car a aquests joves que afir­men ser femi­nis­tes que per a fer rea­li­tat la seva dis­po­sició cal reconèixer, com ho fa un addicte que ini­cia una teràpia, la càrrega de mas­clisme a la qual han estat expo­sats i que sense ado­nar-se han assi­mi­lat. Com mos­trar-los que la història no és el que ha pas­sat, sinó el que s’ha que­dat. I com convèncer-los que no n’hi ha prou amb apar­tar-se del mas­clisme dels seus pares o dels seus avis per a cons­truir-se com a nous sub­jec­tes històrics capaços de donar forma a les seves noves mas­cu­li­ni­tats i en aquesta mesura con­tri­buir al movi­ment femi­nista.

Ine­vi­ta­ble­ment penso en tots aquells amics, col·legues o com­panys que en els anys vui­tanta es deien femi­nis­tes i que no obs­tant això no van acon­se­guir can­viar les seves pri­o­ri­tats d’homes forts, proveïdors i en per­ma­nent com­petència. Són els pares d’aques­tes noves gene­ra­ci­ons. Pares que no van ser edu­cats en la igual­tat, ni per l’escola ni per les seves famílies, però que les seves con­vic­ci­ons ideològiques i polítiques els van acos­tar a iden­ti­fi­car-se posi­ti­va­ment amb el femi­nisme. No obs­tant això, la majo­ria d’ells, en for­mar una família, es van que­dar atra­pats en el rol impo­sat i al final es van donar per vençuts. No van acon­se­guir des­fer-se del pes de la història, del pes de l’estruc­tura hete­ro­pa­tri­ar­cal de segles i per ells sabem que per a com­ba­tre el mas­clisme de les noves gene­ra­ci­ons no n’hi ha prou amb bones inten­ci­ons.

Alguns homes, més aviat pocs, s’han tor­nat femi­nis­tes d’adults, són aquells que Rit­xar Bacete ha ano­me­nat els nous homes bons, que cons­ci­ents de la neces­si­tat de cons­truir les noves mas­cu­li­ni­tats han inten­tat can­viar la seva posició en el món, col·locant-se en un lloc menys domi­nant, més d’escolta i recep­ti­vi­tat, més d’apren­dre i no ense­nyar, sense que per això sen­tin amenaçada la seva inte­gri­tat. Aquests són avui els impres­cin­di­bles i pro­ba­ble­ment són ells els que tin­dran la res­pon­sa­bi­li­tat de refle­xi­o­nar, al cos­tat de les noves gene­ra­ci­ons de nois, sobre el que sig­ni­fica ser femi­nista. El que implica des­cons­truir una història car­re­gada d’este­re­o­tips i rols assig­nats i intro­jec­tats.

Són ells, aquests nous homes, pro­ba­ble­ment els que es res­pon­sa­bi­lit­za­ran d’expli­car a les noves gene­ra­ci­ons que con­tri­buir a la lluita femi­nista no és “aju­dar” les dones en la seva lluita per la igual­tat. Que la veri­ta­ble con­tri­bució al canvi sig­ni­fica iden­ti­fi­car i arren­car de les pròpies vides i els pro­pis cos­sos el lle­gat patri­ar­cal i aju­dar-se a si matei­xos en l’alli­be­ra­ment i la cons­trucció de les noves mas­cu­li­ni­tats no hegemòniques.