Propers

A finals dels sei­xanta es va ini­ciar la con­versió dels platós de tele­visió en rings de boxa. El cas para­digmàtic van ser uns debats (reco­llits en el docu­men­tal Best of ene­mies, 2015) en els quals dos famo­sos peri­o­dis­tes ame­ri­cans havien de comen­tar les con­ven­ci­ons repu­bli­cana i demòcrata. Un era en Gore Vidal, de sim­pa­ties demòcra­tes i del cer­cle d’amis­tats d’en John Ken­nedy. L’altre era en William Buck­ley, un repu­blicà con­ser­va­dor, intel·ligent i sofis­ti­cat. Tots dos tenien el do de la iro­nia i dis­po­sa­ven d’una llen­gua mordaç. Per sor­presa gene­ral, el que se supo­sava que serien debats civi­lit­zats amb inter­canvi d’opi­ni­ons polítiques es va con­ver­tir en un duel des­car­nat, a mort i sense con­ces­si­ons. Havia començat la tele­visió espec­ta­cle, la boxa com a tècnica de dis­cussió. El moment àlgid es va pro­duir quan el cínic Gore Vidal va acu­sar Buck­ley de crip­to­fei­xista. El que més mal fa a una per­sona de dre­tes no és que li diguin comu­nista, és que li diguin fei­xista. En Buck­ley va estar a punt d’agre­dir-lo. No li tole­rava aquell cop baix. D’aquell epi­sodi li’n va que­dar un trauma de per vida. Quan la distància és curta és fona­men­tal sal­va­guar­dar els límits. Els nos­tres ciu­ta­dans que voten dre­tes s’ofen­dran si se’ls pre­senta com a sim­pa­tit­zants de Vox. Entre inde­pen­den­tis­tes molts s’esfor­cen a no pas­sar per naci­o­na­lis­tes per les con­no­ta­ci­ons nega­ti­ves del con­cepte. Una cosa és esti­mar el propi país (el patri­ota) i una altra és odiar el país de l’altre (el naci­o­na­lista). I al bon comu­nista no li digueu esta­li­nista que no ho supor­tarà. En cada opció política hi ha espais sagrats: són els que et dife­ren­cien de l’espai més pro­per.