Ocupacions

Vivim uns temps en els quals el domini d’una nació sobre una altra ja no s’expressa en una forma d’ocu­pació ter­ri­to­rial sinó a través de meca­nis­mes d’ocu­pació capi­ta­lista. La crisi de l’euro i del deute sobirà des­ple­gada durant la pas­sada dècada va posar de mani­fest com el domini de la República Fede­ral d’Ale­ma­nya sobre els estats perifèrics de la Unió Euro­pea, inclòs l’Estat espa­nyol, a través de la impo­sició de mesu­res d’aus­te­ri­tat que garan­tis­sin l’esta­bi­li­tat monetària i el retorn dels res­cats, va resul­tar molt més efec­tiu que la invasió mili­tar sobre bona part del con­ti­nent impul­sada pel III Reich durant la Segona Guerra Mun­dial.

De manera simi­lar, és pro­ba­ble que la República Popu­lar de la Xina no tin­gui cap incen­tiu per ini­ciar un atac a gran escala sobre Califòrnia per apro­piar-se de totes les seves rique­ses que, en bona part, són intan­gi­bles deri­vats de l’eco­no­mia del conei­xe­ment, però en canvi pot exer­cir una influència molt més pro­funda amb la com­pra de bons d’algu­nes de les empre­ses amb seu en l’esmen­tat estat ame­ricà i també de deute públic emès pel tre­sor dels Estats Units, fins al punt que, abans de la crisi glo­bal del 2008, alguns eco­no­mis­tes havien vati­ci­nat que el dal­ta­baix finan­cer es podia pro­duir per una venda mas­siva de deute públic nord-ame­ricà fins ales­ho­res en mans de teni­dors xine­sos.

Sota aquests paràmetres, la situ­ació cata­lana del pre­sent es podria des­criure com la rèmora d’una antiga ocu­pació ter­ri­to­rial exer­cida per l’apa­rell de l’Estat espa­nyol en el marc d’una ocu­pació capi­ta­lista que afecta el mateix Estat espa­nyol. Més enllà de les raons soci­o­polítiques i cul­tu­rals que expli­quen el rebuig atàvic al movi­ment inde­pen­den­tista per part de les oli­gar­quies esta­tals, l’hor­ror a un estat català s’expressa en el fet de no poder con­ti­nuar amb l’extracció de recur­sos que per­meti cobrir el deute des­co­mu­nal en el qual aquest mateix cen­tre de poder espa­nyol ha incor­re­gut davant l’ocu­pant capi­ta­lista per man­te­nir la seva estruc­tura de domi­nació social i naci­o­nal.

En paral·lel, el tan­ca­ment de files a favor del govern espa­nyol per part de tots els estats mem­bres de la Unió Euro­pea i de les ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries també s’explica pel pànic que causa un implosió del Regne d’Espa­nya a con­seqüència de la rup­tura cata­lana i de la impos­si­bi­li­tat de satis­fer les exigències finan­ce­res impo­sa­des pels teni­dors públics i pri­vats del con­ti­nent. Pri­var Espa­nya del vint per cent del seu PIB impli­ca­ria con­dem­nar-la a la fallida tècnica i a pre­ci­pi­tar una allau de falli­des que podria arri­bar a per­ju­di­car el cor del poder polític i econòmic euro­peu: la República Fede­ral d’Ale­ma­nya.

Sols en aquest con­text es pot enten­dre que bona part dels euro­di­pu­tats ale­manys de les grans famílies polítiques con­ser­va­dora, libe­ral i fins i tot soci­al­demòcrata sucum­bis­sin a les pres­si­ons espa­nyo­les i votes­sin a favor d’aixe­car la immu­ni­tat par­la­mentària del pre­si­dent Puig­de­mont i els dipu­tats Toni Comín i Clara Pon­satí. No deixa de ser inqui­e­tant que aquest ampli sec­tor de repre­sen­tants ale­manys votes­sin per pro­pi­ciar un resul­tat, l’extra­dició del pre­si­dent Puig­de­mont, que havia rebut­jat un dels seus tri­bu­nals (el Tri­bu­nal Supe­rior de Sles­vig-Hols­tein).

També és alar­mant que els euro­di­pu­tats ale­manys al·ludits menys­tin­gues­sin els dictàmens d’òrgans de les Naci­ons Uni­des de garan­tia de drets fona­men­tals que dema­na­ven l’alli­be­ra­ment imme­diat de diri­gents inde­pen­den­tis­tes com Jun­que­ras, Sànchez i Cui­xart empre­so­nats pels matei­xos delic­tes que s’impu­ten a Puig­de­mont. Per pri­mer cop d’ençà de la Segona Guerra Mun­dial (i després de tota la barbàrie que el règim nazi va cau­sar), polítics ale­manys han mos­trat una acti­tud ober­ta­ment hos­til con­tra el dret inter­na­ci­o­nal dels drets humans.

Si el resul­tat de l’ocu­pació capi­ta­lista ha de ser l’aban­do­na­ment dels valors fun­da­ci­o­nals de la Unió Euro­pea i de la lluita per la seva pre­ser­vació en els seus estats mem­bres (i no sem­bla que aquesta tendència s’hagi de con­te­nir men­tre, per exem­ple, la UE con­clo­gui grans acords en matèria d’inver­si­ons amb la República Popu­lar de la Xina com ha succeït aquest hivern), el procés d’inte­gració ha per­dut el seu sen­tit i pro­ba­ble­ment camina cap a la seva con­demna.